Aprofitant que havien deixat a la cuina el pot amb la tapa oberta, va grimpar fins a la rosca de vidre i des d’allà va passar a l’exterior. Com tenia el cos llefiscós es va deixar relliscar mentre veia com els altres cigrons amb la pressió alta la miraven amb la mateixa cara d’espant. Tots se semblaven però ella, no. Per això havia iniciat aquesta aventura, era la Cigru.
Sobre el silestone de la cuina, es va trobar pelades una patata i una pastanaga; més enllà un tetrabrik rebregat i buit que semblava observar-la amb un ull borni. Bullia un caldo a l’olla, la tapa anava repicant i petites gotes començaven a fugir per l’escletxa per on sortia una gran fumera que era absorbida per una potent campana extractora posada al tres. Li va faltar un pel de conill per no comptar-ho. perquè el contingut del pot estava a punt de ser-hi abocat.
Per art de màgia s’havia trobat amb dues facultats, rodar i pensar, així que les va aprofitar per abocar-se al buit i anar a petar a terra. Feia poc que havia arribat a aquell rebost i desconeixia qui hi vivia i el plànol d’aquella casa. Si sentia passes jugava a estàtues de sal, n’era una gran experta ja que des que l’havien envasat no havia fet una altra cosa. Si hi havia silenci rodolava en una direcció sorpresa. Va fer un llarg recorregut fins a aixoplugar-se sota el sofà. Com que mai havia fet una cosa semblant es va adormir ben cansada.
Quan va despertar tot estava fosc menys una gran pantalla de més de 55 polzades que projectava un concurs de cuina. Allà s’hi va quedar ben entretinguda. A l’endemà, encara endormiscada la van aspirar i s’hi va barrejar amb un munt de pols i pels dins una altra mena de pot transparent. No sabia què era preocupar-se així que va valorar tenir més espai que quan vivia amb la cigronada. Després la van abocar dins la bossa gris de rebuig i de ser tan sacsejada, tristament va perdre trossos del seu cos rodó. Ara se semblava més a una mongeta desfigurada.
A la nit, van tancar la bossa, la van baixar al contenidor del carrer i allà s’hi va estar fins que va venir el camió i se la va endur.
La cigru ja no podia rodolar perquè ja no tenia el cos rodó, tampoc podia pensar perquè se li havien acabat les poques idees que tenia. Però no ens posem tristos. Podria haver estat pitjor.
Jo, que vaig estar a punt de menjar-me-la quan la vaig veure fora del pot puc dir que va tenir una bona vida perquè ni l’opció de l’olla ni la meva no hauria estat millor. Oi que no?
I ara el que hauria d’haver acabat trist, acaba rient.
Comentaris