Jo anava uns metres per davant.
Sempre m'ha agradat l'esperit d'explorador, vaig per feina i m'hi estic poca estona llegint els plafons explicatius. Vaig resseguir les parets altes i llises que atrapaven i canalitzaven el riu al llarg d'anys, de segles i em feia una idea de com vivien els nostres avantpassats en aquests indrets. L'aigua baixava àgil, desguassant la pluja que feia poc havia caigut sobre les muntanyes. Un camí estret i un pèl relliscós ens portava fins a la gran esplanada de la cova principal. Arribats a aquest punt em vaig girar per parlar amb vosaltres dues sobre la bellesa natural del lloc i, encara ara, mentre escric això em sorprèn el que vau fer i no vaig demanar que m'expliquéssiu.
Totes dues amb la mirada perduda i amb sincronia gestual vau començar a despullar-vos i a deixar cada peça de roba sobre les botes que us acabàveu de treure i havíeu dipositat en un bell mig imaginari com si es tractés del centre de la rotllana d'una sardana. Un cop fet això i sense més preàmbuls vau començar a dansar seguint un ritme que sentiríeu en privat perquè jo, perplex i confús, tan sols rebia el bategar sorprès i alterat del meu cor.
A mi, per una banda la situació em feia vergonya pel fet en sí i per si altres visitants arribaven i us veien en aquest estat que vaig definir “com de trànsit” ja que no us reconeixia en aquelles dones que dansaven. Les vostres expressions facials no us pertanyien i els moviments…, jo diria que eren excessivament ben executats encara que no puc assegurar la vostra capacitació perquè els podríeu haver après a classe de zumba o forma total de Can Felipa.
Observava les vostres evolucions i no m'atrevia a dir res, ni a valorar amb aplaudiments aquest sobtat art que semblàveu dominar. Era maco de veure ja que els rajos de sol que es filtraven fins a la cova reflectien les vostres ombres i semblava que us multiplicàveu damunt del terra on us exercitàveu.
Per altra banda vaig decidir gaudir des de la meva particular tribuna de l'espectacle escènic que m'oferíeu; i vaig esdevenir un afortunat i, per sort, solitari bocabadat espectador.
Tot i que no hi entenc un borrall de danses crec que ho fèieu bé, us quedava coordinat i semblava que cada moviment repetitiu formava part d'una dansa existent. Per tant, tinc la certesa que allò no era cap improvisació i em va fer pensar que estàveu sent dirigides per una entitat invisible i aliena a molta distància de la quotidianitat d’aquell dijous, 4 de juliol del 2024.
Pel cap baix compto que deuríeu fer unes deu o dotze voltes amunt i avall. Sí, de tant en tant, canviàveu de sentit però sempre girant sobre una mena de nucli magnètic presidit per la vostra ben plegada roba.
I això va ser tot, però compte! Que no vull dir que fos curt ni poc entretingut. Va estar molt bé. De debò.
De cop i volta algú va prémer un imaginari interruptor i d'esma vau recollir la roba i us vau vestir ajudant-vos, recolzades una amb l'altra, sobretot per posar-vos els mitjons i cordar-vos les botes.
Quan ja veníeu cap a mi i els vostres semblants ja us pertanyien vaig dissimular i us vaig demanar, innocentment i per canviar de tema, si us agradava la cova. Totes dues vau dir que sí i que us podíeu imaginar l'espai on feia més de quatre-cents anys feien els aquelarres festius les gents de Zugarramurdi.
I tant que sí!
Recordo que després vam parlar sobre la inquisició, llurs tortures i judicis sumaríssims. Vam coincidir en fastiguejar aquests jutges eclesiàstics que confonien llibertat amb ritus satànics i beuratges sanadors amb pocions del maligne; i en conseqüència van titllar gent innocent de deixebles del dimoni i les van castigar per practicar l'art de la bruixeria. Van ser torturades, condemnades i cremades a la foguera.
Quan ja ens acostàvem a la sortida del recinte algú va fer un paral.lelisme amb la justícia en els temps actuals i els tres vam estar d’acord que feien la mateixa olor a resclosit i podrit.
Un cop vam sortir fora a través d’uns torns giratoris vaig somriure d’amagat quan l'Aurora va dir que se li anava una mica el cap i la Isa va comentar que es notava els malucs i l'espatlla dreta on feia poc havia tingut una calcificació.
Sobre el que va passar a la cova es va quedar a la cova i no vaig voler fer cap comentari ni el faré. Tan sols ho vull deixar escrit per no oblidar un dels episodis més célebres d’aquest viatge a Nafarroa.
Baztan, 6 de juliol del 2024
Comentaris