La primera vegada va ser a la Cavalcada dels meus sis anys. Ho recordo perfectament perquè em vaig quedar molt sorprès. Jo creia que aquestes coses tan sols les feien els humans i no tot un rei mag amb la seva barba, la seva corona i el seu poder.
El cas és que amb un gran enrenou tota la comitiva es va aturar, la gent va fer anar els walki-talkis, els de davant miraven enrere i els de darrere cap endavant. Tothom es preguntava què caram passava. Quin era el motiu pel qual Melcior baixava, ajudat per dos nois, de la carrossa reial? Doncs que el pobre home tenia una urgència. No es podia aguantar més i quan la cavalcada arribava a Via Laietana-Plaça Ramon Berenguer el Gran, davant del bar Esquí, sa majestat va dir prou. Va fer pujar fins on era a un patge, li va acostar l’orella a la boca i li va explicar el què. L’home va baixar disparat cap a un patge més patge que ell i aquest, mà als bombatxos i comunicador en ON.
Carles, Carles, em sents?
Carles tenim un problema, el rei vol pixar.
Que no, que no, que ja no aguanta més.
Va deixar la carrossa enrere i es va fer pas entre la gent. Va passar pel meu costat i li vaig tocar la túnica. Ni tan sols em va mirar. Sa Majestat estava vermell i bufava. Els de seguretat demanaven que, si us plau, tothom hi col·laborés i amb gran dificultat aconseguien que la gent no s’agombolés al voltant del monarca. Els agents de la guàrdia urbana, a corre-cuita, van improvisar un passadís entre la multitud. Nens, nenes, mares, pares, tiets, tietes, avis i àvies, que desconeixien el motiu d’aquella parada, van corejar el seu nom,
Melcioooor, ra,ra,ra,
Melcioooor, ra, ra, ra.
Amb la corona en una mà i la pressa en l’altra, aquell senyor no estava per a aclamacions.
Van entrar al bar i es van quedar a la barra. La cara del pobre senyor era tot un poema. Segur que ja se li havia escapat una mica. Es veu que el lavabo estava ocupat i calia esperar el torn. Lògic, amb la de gent que havia congregat la festa... Ni cal dir que el personal que feia cua el va deixar passar amb tota l’amabilitat del món. Si un rei tenia pixera, imagineu-vos un humà de carrer! Finalment, va poder entrar i uns minuts després va sortir. A través del vidre vaig observar com es prenia un cafetó, gentilesa de la casa, abans d’enfilar el carrer.
El rei Melcior havia revifat com un assedegat davant d’un pou d’aigua. Era un altre, de tal forma que quan va passar un altre cop per on estàvem nosaltres, em va fer un pessic a la galta i em va dir:
Hola, chavalín!
El rei m’havia parlat! Amb aquella barba blanca, imponent, es va dirigir a mi, m’havia saludat i també m’havia humitejat la cara amb els seus dits.
(Ara de gran espero que fos d’aigua i no de...)
Tenia sis anys i em vaig quedar molt sorprès. Jo creia que la màgia podia amb tot, fins i tot amb la incontinència. Vaig comprovar que no.
A partir d’aquell cinc de gener vaig començar a mirar la festa de reis d’una altra manera. Quan passaven pel meu costat, sempre a la vora del metro Jaume I, mirava l’expressió dels tres. Observava si somreien feliços o si bé estaven dissimulant un mal de ventre, una pedra en el ronyó, com ho fa el meu pare, o bé una inoportuna migranya.
La segona vegada ha estat aquest 6 de gener dels meus 15 anys. Els reis han passat per casa. M’han deixat un disc-man, calçotets, mitjons i un estel molt guapo, marca Decathlon. Hi han passat a primera hora del matí, i s’hi han instal.lat al sofà. La meva mare ha enviat el meu pare a comprar mig quilo de xurrets perquè els farà una xocolatada i si algun d’ells vol, a la nevera té un esprai de nata, per si els ve de gust fer-se un suís.
Em fa vergonya sortir al menjador. Esperaré a que se’n vagin.
El Poblenou 8/2/2018
Comentaris