L'havien estovat de valent defensant una escola; a tots dos. Ell encara en dies de pluja té el record de la clavícula. A ella l'havien masegat l'esquena i en algun malson s'hi havia trobat de nou davant la mirada d'odi de qui l'encastava contra la paret.
Però no hi podia fer més. Devorava les sèries espanyoles on els herois eren actors i actrius que interpretaven el paper de comissari i agents de la benemèrita.
Quan ella li proposava de seguir la sèrie ell deia que de cap manera i li recriminava que fos tan desmemoriada i que no sentís cap animadversió cap al cos policial, altrament dits, piolins? Que no veia que intentaven blanquejar els cossos policials, que no s'adonava que això sí que era adoctrinament? Llavors ella premia el botó de pausa del comandament i seriosament li responia:
- I tu? I tu què que t'he vist més d'un cop animar a en Dexter?
- Ets una cria. Si animo a en Dexter és perquè ell, tot i que és un assassí en sèrie, acaba amb gent molt pitjor que ell.
- O sigui que defenses la pena de mort, petit Trump?
- Vés a cagar a la via
Tornava a prémer el botó i se sentia com el comissari deia
- Dejémosles hablar, que nadie intervenga hasta que hayan expresado su opinión.
I ell marxava cap a l'habitació remugant que ja ho deia Calders que la vida estava ben farcida d'absurditats.
El Poblenou. 14/9/25
Comentaris