Hi ha poca previsió de pluja al barri del Poblenou; és possible que un tímid sol trenqui aquest coixí brut de núvols. Els estenedors es tornaran a omplir de robes voleiant, s'assecaran els carrers, les cotorres baixaran a combatre les molles als coloms, els colors prendran llum i la gent sortirà a passejar. Tothom se sentirà ufanós de l’olor a terra humida, que els remet a indrets innocents de la infantesa, quan cada carrer era un terreny de joc. Però jo no. Algú premerà el timbre de casa meva i amb veu entusiasta em dirà: Ei! Baixes al carrer a fer unes birretes? I jo, amb una interjecció, un adverbi i un verb, tristament diré -OH! NO PUC. (A 2N BATX LITE. Per què us esteneu tant, provocant que jo no em pugui estendre a voleiar com les robes que ara comencen a fer-me la burla a través del vidre de la meva garjola?) El Poblenou 2018
Hi escric perquè m'agraden les sensacions que em provoquen els processos del plantejament, nus i desenllaç; sobretot aquest darrer. Intento que cerqui la complicitat, el riure i la tendresa.