Feia temps que ho comentàvem, la parella que millor balla és la del Fèlix i l'Anna. A la classe són els que agafen primer les noves passes que ens ensenyen. Estem d'acord que es mouen amb un estil molt polit i encara que ho han negat més d'un cop tot sembla indicar que quan eren joves ja havien fet algun que altre curset de ball. Ho pensem i ho diem quan no hi són. No acabem d'entendre com a la resta ens costa assimilar alguns aprenentatges i ells a la primera ja ho tenen per la mà o millor dit pel peu en aquest cas. Lògicament el profe sempre els busca per a fer els vídeos il.lustratius i educatius d'allò que hem après. Els filma amb el mòbil i després ens envia la gravació al grup de watshapp que vam crear. Els veus ballar qualsevol modalitat de saló i quedes embadalit. No tan sols per la perfecció de moviments, també ho fa la connexió que s'estableix entre ells. Les mirades, la delicadesa en agafar-se les mans, la tendresa amb què es parlen...Tot el paquet és el que envegem la majoria.
Quan acabem les classes marxen agafats de la mà i amb una brillantor d'ulls que et fa pensar en una parella que encara festeja.
Algunes vegades fem quedades per sopar i ballar en locals de Barcelona que de tant en tant organitzen balls de saló i passem una bona estona posant en pràctica algunes de les coses apreses en les darreres sessions del curs. Sempre tenim la impressió que totes les parelles que estan a la pista ho fan millor que nosaltres. I és ben cert ja que es pot dir que el nostre grup cada dimecres al llarg d' una hora fem un tastet de cada modalitat i els altres de la pista de ball sembla que hagin fet intensius monogràfics de tango, salsa, txa-txa, pasdoble, vals o batxata. Tenim la sensació de jugar en una categoria inferior, però compte que això no impedeix passar-ho molt bé. Sí, ens divertim. Això sí, la majoria restem asseguts amb la cervesa, tònica o cola a la mà quan veiem que el ball és exigent o quan el dinamitzador de pista organitza una coreo grupal. L'Anna i el Fèlix no en perdonen cap ni una i no desentonen gens i diré més, hi ha d'altres balladors que se'ls miren embadalits com fem nosaltres a classe.
Aquesta nit, al bar restaurat de l'estació de França on hem anat a ballar en una festa de carnaval, definitivament s'han tret les màscares.
Ja deia jo, massa ensucrat tot plegat.
Es comentava que després de dues trepitjades d'ella fent un merengue ell ha parat de ballar i enutjat, amb cara de pomes agres i cridant li ha dit,
LA PUTA MARE QUE ET VA PARIR, EM FAS FÀSTIC I NO ET SUPORTO TALOSSA.
Tothom ha parat de ballar excepte la Karol G que seguia cantant sense adonar-se de la tensa situació que s'havia creat. I res, l'Anna bocabadada ha començat a plorar mentre el Fèlix ja havia agafat l'abric de la cadira i baixava les escales de l'estació direcció a no vull saber mai més res de tu en la vida.
Fredament ho penses i calcules que dues trepitjades no poden provocar una reacció així, oi que no? Tots anàvem ben errats amb aquesta gent. En aquest cas les aparences enganyaven a ritme de ball de saló.
I què voleu que us digui si aquest és el preu de l'excel·lència prefereixo trepitjar de peus a terra encara que no porti els moviments ni el ritme adequats.
El Poblenou, 26/2/26
Comentaris