cosesquenoespodentocar

 En el 218 a . de C., alguns romans van deixar el Lazio i es van acostar a la península ibèrica per tal de tallar les comunicacions a l’exèrcit cartaginès. Les instruccions eren atacar i delmar les forces enemigues abans que Aníbal i els seus arribessin als Pirineus. Julius Claudius era un d’aquests legionaris. El dia que va desembarcar a l’actual Empúries es va adonar, després de regirar per quarta vegada la motxilla, que s’havia oblidat a casa la roba interior. Tan sols tenia la que portava posada i ja feia tres dies des que havien salpat, i ja en feia un que es gratava amb fruïció el cul. Vet aquí que abans d’entrar en un combat, que posteriorment passaria a la història, el soldat estava preocupat i angoixat perquè sentia la necessitat de canviar-se els calçotets. Desesperat, es va dirigir al responsable de vestuari de la seva companyia i va provar de demanar un recanvi nou de muda. L’hi ho va explicar, amb les galtes enceses per una lògica vergo...

Aquesta nit ha caigut un estel sobre coberta. Gairebé tot el passatge i la tripulació hem anat a veure’l. Per a mi era un fet extraordinari i realment curiós. Jo creia que això tan sols passava als contes que ens explicaven de petit. Mentre em dirigia, amb més gent, cap al lloc que alguns assenyalaven he sentit al contramestre (un dia que estava avorrit em vaig aprendre tots els càrrecs que porten a les espatlles els mariners) dir que no era el primer cop que succeïa. Passaven cinc minuts de mitjanit quan ho han anunciat per megafonia: Disculpin les molèsties, ja sé que és tard, però tot aquell que vulgui veure un estel de prop que passi per coberta. N’acaba de caure un de ben maco. Moltes gràcies. Els ha parlat el comandant Rovira. Jo era un dels que havia començat a fer alguna capcinada. El missatge em va sobtar gratament. S’anuncien obertures de bar, arribades i sortides de port, velocitats en nusos, etc. ,però la presència d’un estel? En u...

Feia molts dies que estava neguitós; a vegades, es trobava pel carrer parlant sol. No era la primera vegada que s’hi havia trobat, però mai en veu tan alta. S’havia arribat a aprimar, sobretot els dos dies anteriors. No tenia gana, cosa realment estranya en ell, però era així. Nosaltres el cuidàvem i ens fèiem càrrec. La mama ensumava el perill d’una hora lluny i ens tenia ben alliçonades: al papa deixeu-lo tranquil, no li feu massa cas si no us escolta o no us explica gaires coses aquests dies. Ja ho sabeu, EL PAPA ESTÀ D’OPOS. Va arribar el dia, ben de matí; li tocava a les 8:30 però havia d’estar a l’institut mitja hora abans per si la persona anterior s’havia tallat les venes, llençat per la finestra d’un onzè pis o tan sols tenia unes cagarrines terribles que no li havien deixat fer un pas endavant. El tribunal 3 de Llengua i Literatura Catalanes l’esperava. Una til·la, mitja conversa amb una altra opositora i cap a dins. Des de llavors el pare està molt ...

Del front li començaven a regalimar gotes de suor. Inicialment, unes imperceptibles taques d´humitat, ràpidament, minúsculs rius damunt la templa. No podia fer res, la mà, l´ull, totes les articulacions li havien deixat de fer cas. No podia evitar les tremolors.Va serrar les dents, tancar els punys i tensar els braços, però res aturava aquesta manifestació de terror. Allà dret, al mig del carrer, davant del Saloon , amb la boca seca esperava com s´acostava la maleïda que provocaria la seva mort. Feia tan sols un instant que havia desenfundat la seva arma. Encara se sentia el fort espetec de la pólvora i fumejava el canó. Havia realitzat el tret amb el qual creia resolta, definitivament, la picabaralla amb el seu germà. Havia errat. La bala s´havia incrustat en el carro del venedor ambulant. Algunes ampolles de xarop màgic s’havien malmès. Ara, li tocava a ell ser l´objectiu. S´acostava. L’esperava... ...

Feia vint minuts que havia sortit a buscar tabac. Això li havia dit després de donar un fort cop de porta. Asseguda al sofà va començar a il·lusionar-se al pensar que la utilització de la típica frase de comiat podia ser, en el seu cas, veritat. El cop de porta era habitual en ell, però la frase no. Acostumava a tancar cagant-se en la mare que la va parir. I res més. No ho sabia, dubtava, aquest canvi de fórmula li obria el lícit camí del somni. Els pensaments anaven tan carregats de felicitat que li van deixar un gust dolç als llavis. Una assegurança de vida que s'iniciava tot just el senyor es perdia escales avall buscant urgentment, la barra del bar, el canal de pagament d'alguna "chati" o la discussió futbolística amb algú de l'equip contrari. -Serà possible?- es deia creuant els dits de les dues mans. L'enganxada havia estat, si fa no fa, com les altres però aquest cop s'hi havia negat a obrir-se de cames. Altres vegades, després del...

La cabana de Turmo. La majoria de records que vénen amb tu són sota cel o tela. Per tant, sempre t'he tingut com un animal de carrer o, dit més poètic, com una au rapinyaire. Somric quan penso en els moments que hem compartit i en els que t'he imaginat negociant amb algun fantasma. Evidentment, que hi ha una part de tu que toca de peus a terra i s'empipa i s'aixeca de matí, etc., però aquest l'he obviat força. Quan t'he trobat ha estat en algun llibre de Kafka (autor que compartim), en una muntanya inabastable, (tant física com química), en algun personatge de Monty P. i , sobretot en accions rebels i, alhora tendres, com per exemple la història de la petita Sunshine . Sempre m'ha agradat el teu crit de guerra, perquè conté crit, guerra i grans dosis d'humor ( que en definitiva són les que ens poden salvar de qualsevol situació) M'ha agradat retrobar-te, encara que no estaves gaire lluny i, sobret...