Vacances d'estiu

Aquesta nit ha caigut un estel sobre coberta. Gairebé tot el passatge i la tripulació hem anat a veure’l. Per a mi era un fet extraordinari i realment curiós. Jo creia que això tan sols passava als contes que ens explicaven de petit. Mentre em dirigia, amb més gent, cap al lloc que alguns assenyalaven he sentit al contramestre (un dia que estava avorrit em vaig aprendre tots els càrrecs que porten a les espatlles els mariners) dir que no era el primer cop que succeïa.

Passaven cinc minuts de mitjanit quan ho han anunciat per megafonia:

• Disculpin les molèsties, ja sé que és tard, però tot aquell que vulgui veure un estel de prop que passi per coberta. N’acaba de caure un de ben maco. Moltes gràcies. Els ha parlat el comandant Rovira.

Jo era un dels que havia començat a fer alguna capcinada. El missatge em va sobtar gratament. S’anuncien obertures de bar, arribades i sortides de port, velocitats en nusos, etc. ,però la presència d’un estel? En un primer moment he pensat que era una broma poètico-etílica de la principal autoritat del vaixell, després m’he dit, “xaval això ho has de veure”! Així que m’he calçat les sandàlies, he arreglat una mica la butaca i he sortit cap a coberta.

Hi havia una llum especial que provenia de la part de dalt. He pujat les escales una mica esverat i he arribat en el moment que una gran gentada explotava en un gran aplaudiment. El comandant acabava de penjar un estel de la xemeneia del vaixell. Era refulgent, molt brillant. Tancant lleument els ulls es podien veure les cinc puntes. Extraordinari!

Era cert!

Mica en mica la gent ha començat a passar cap a les respectives cabines, seients o llocs de treball. El paisatge era enlluernador però mitja hora més tard la coberta estava buida. Jo també estava intentant adormir-me en la meva butaca però m’era impossible. Tenia els ulls plens de llum.

Dues hores més tard, en el silenci il·luminat de la planta setena he començat a regirar en la meva motxilla. Dos minuts més tard ja estava davant el protagonista de la nit. Tenia anuades dues de les puntes. Estava penjat de la xemeneia com si es tractés d´un collaret. He agafat les tisores i he tallat la corda de ràfia blanca amb la qual l’havien lligat. El nostre visitant nocturn era tan gran com una pilota de Nivea; (de les que llençaven els avions a la platja de la meva infantesa) es bellugava i m’escalfava les mans.

Un instant després queia per la borda, perdia incandescència amb l’escuma i es submergia en les profunditats del Mediterrani mentre mostrava un color taronja ben viu. Havia esdevingut una estrella de mar. Tot era al seu lloc. Tot era fosc. Ara ja podria adormir-me tranquil. Maó m’esperava.

Eren les vacances d’estiu i no pas de Nadal!

No ens volguessin confondre.