cosesquenoespodentocar

Ahir, mentre llegíem Mar i cel, van disparar un tret a l'Ashley. Ella no va sentir el dolor de l'impacte, tan sols va dir "a",  així, una sola a, en minúscula.  Feia gràcia perquè tots els que estàvem vivint la lectura, esperàvem, si més no, una expressió de dolor i 5 o 6 "A", així, en majúscula.  Em vaig mirar la noia i li vaig demanar una mica més de passió en la seva interpretació de Blanca.  --Ashley, pensa que aquesta noia cristiana es posa davant de Saïd, el seu enamorat, per tal de salvar-li la vida. Torna-hi, si us plau.  Abaixa el cap al llibre; tothom està expectant. Es mira la lletra i diu: "a", una mica més fort.  Ho valorem amb un somriure i seguim llegint.  A vegades, a classe, les tragèdies esdevenen tebis drames.

Tanco els ulls i amb els fils i taques negres que viatgen pel lacrimal començo a construir una casa de dues, no, tres habitacions amb terrassa. Com la cosa es pot complicar hi barrejo una generosa dosi d’imaginació, i així, la decoro; hi col.loco mobles, finestres, cortines, i hi poso alguns electrodomèstics a la cuina. Ja que hi som, tot de disseny, MOLT CAR. Passadís a passadís la recorro i veig que ha quedat força habitable. Retorno del viatge arquitectònic, obro la porta de sortida i amb un ull veig un tant per cent de realitat. Ha començat a ennuvolar-se i ja podem afirmar que no és un dia de platja. L’absència de sol em recorda que avui és el darrer dia de vacances. Tanco el mig ull poruc i, encara amb el pany a la mà, torno a entrar a la casa. Venen els paletes i, de seguida, construeixen dues plantes més. Demano d’allargar els passadissos i afegir, si no és molèstia, un gran jardí. M’hi engresco i hi posem un camp de conreu que va a petar a una carretera que porta a una...

Divendres, dos quarts de nou i enfilo el maleït passadís del metro passeig de Gràcia. Vaig cap a la groga i davant meu es veu una munió de gent que criden i toquen les palmes. Alenteixo les passes i espero que, ells, joves, portin una marxa més que la meva i aconsegueixin allunyar-se de mi. Oh! No. Van cap a La Pau. Jo baixo a Poblenou. Compartirem metro. Es queden al principi i, quan jo passo davant d'ells, porten una felicitat pròpia de festa final de curs. Uns criden i d'altres piquen les palmes d'unes nadales gitanes. Sento com destrossen "pero mira como beben los peces en el rio". Me'ls miro amb urgència de pas i penso, si us plau que no hi estigui la meva Natàlia. Uf! No hi és. Marxo a l'altra punta de l'andana.

En un redactat de màxim 50 paraules n'he corregit 20 faltes. Increïble el nivell d'alguna gent. La nota deia que agraïa les facilitats que havíem donat per trobar, sense gaire feina, els diners i les joies que teníem a casa. Es veu que mai havia trobat tan bona predisposició per part dels inquilins. Deia, amb faltes de tota mena, que pel cap baix trigava entre 4 o 5 hores regirar-ho tot, i que en el nostre pis, tot ho havia enllestit en 25 minuts. Estava entre sorprès i avorrit i d'aquí que ens deixés una nota d'agraïment. Jo quan l'he vist, de seguida he anat a buscar el boli vermell perquè hi havia una bona quantitat d'errors ortogràfics.

Aquest matí hem arribat a l'illa amb Baleària. Hem baixat el cotxe del vaixell i com era molt d'hora hem dit d'anar a esmorzar uns entrepans preparats a casa, mirant la mar. La carretera ens ha dut des del port de Ciutadella fins al far d'Andrutx. Hem aparcat, hem agafat la bossa del menjar i hem enfilat cap al penya-segat. Ep! Ens hem quedat encuriosits, perquè un home estava pujat en una escala recolzada a la rodona paret del far. Ell també ens ha vist i ens ha cridat. - Bona gent, em podríeu ajudar? - I tant, què cal fer? Hem dit sense rumiar ( som així, esplèndids) - Em podríeu passar la banda blava que m'ha caigut? - Ah! D'acord. Què està fent si es pot saber? - Decorant el far, com cada matí. - Jo creia que el blau dels fars era pintat. - I moltes persones també ho pensen, però no. Una de les coses que hem de fer els faroners és de bon matí encintar el far. Això ningú no ho sap pas perquè la gent no acostuma a venir tant d'hora. Es pot dir que m...

És la tercera vegada que el iaio ens truca, això diu ell, quan la seva filla agafa el telèfon. - Papa, ja t'he dit que arribàvem a la nit. Estem al cotxe i no hi ha prou cobertura. No et preocupis més, quan arribem ja et trucaré. No, a qualsevol hora no. Ara hi ha molta retenció i potser arribem massa tard. Mira, fem una cosa. Si arribem a una hora prudent, et truco. Si ens trobem caravana et trucaré en passar la frontera. D'acord? No, no em truquis més. Doncs no pateixis. Vinga, un petó, adéu. - Mira que li he dit que no patís, que arribaríem tard. - Potser li havíem d'haver dit que arribàvem demà. - Per què? - Doncs per evitar-li el patiment. - Uf! Ja s'aturen de nou. -Encara no ha dit res l'Alba? Ostres des del matí. La primera vegada que fa barranquisme. Ja em té preocupada. Ja hauria d'haver dit alguna cosa. -Quan ha vist el mòbil per darrer cop? -No ho sé, s'ha tret la info. -Envia-li un missatge. Digues-li que ja som a Narbonne. A veure si respon. ...

Ara mateix acabo de descobrir que ma mare agafa pa dels restaurants. Això em fa pensar que se'l guarda per a rossegar-lo per la nit. Aquest pensament em genera un dubte. Passa gana? Esmorza, dina, berena i sopa bé. S'acaba els plats i, fins i tot, algun cop es deixa algun tros de lluç que ha trobat excessiu. I si no és el cas? Si no passa gana, llavors per què agafa bocins de pa? M'aventuro a explicar el motiu i, qui ho sap, potser ho endevino. És aquest, tot va començar agafant pa i desant-lo sota el coixí. Cada nit abans d'anar a dormir no es descuidava de fer-ho. I per què seguia aquest ritual? Més d'un cop ha tingut somnis que l'han desplaçat a un passat de postguerra i li ha sabut greu arribar-hi amb les mans buides. Per això ha decidit no entrar al llit sense dur alguna menja per a poder oferir a qui troba més afamat. I amb el temps, el que va començar com un petit acte de solidaritat, va passar a ser una campanya social amb una estructura de ca...