cosesquenoespodentocar

  . .. I m’he marejat. No ha estat una analítica gens normal i això ha provocat que el meu nerviosisme i la fluixera  hagin pogut amb mi. A les vuit del matí, sense esmorzar a DKV de Meridiana . Només arribar m’han donat un número; el 25 i m’he assegut en una sala d’espera. He obert el mòbil i, després de revisar totes les meves xarxes i el washap, m’he posat a jugar a JEWELS ARCADE (vaig pel nivell 72) De seguida una atenta infermera ha començat a cridar per ordre de llista.  ROBERTO MARTÍNEZ . Ha entrat per una porta i jo he seguit amb el meu joc.  AAAAAAAAAAAAAAH!, NOOOOOOO, VAMPIRES, A MI NO! Tots els que esperàvem ens hem mirat i hem compartit l’espant, la preocupació i una exasperant incògnita. Què li estaven fent? Què coi passava allà dins? Marxo? Marxo. Marxo? Vinga, Noè, no siguis tonta. Els crits seguien cada cop més forts. AAAAAAAAAAAAAAAAAh! DEIXEU-ME! Corrents, estrenyent amb una mà el walki i el manyoc de claus, ha entrat el de seguretat. Instants despr...

Tothom es posava les mans sobre la cara. El sol? No, el vent. En feia tant que voleiaven para-sols i la gent tenia por de perdre un ull.

Avui he tingut una reflexió sobre la vida i la mort. Tot ha vingut a partir de l’observació d’un lliri d’una ampolla amb aigua. L’Aurora va anar a la floristeria i va comprar una tija amb quatre capolls tancats. La va col.locar dins una ampolla llarga i gran, que en una altra vida va ser un màgnum de vi. Això va ser dissabte passat i, avui me’ls he mirat i estan espectaculars. Tots oberts mostrant sense cap mena d’impudícia (ara ho miro a la wiquipèdia) els pistils, l’anterior, l’estigma, els pètals i els estams. Quin espectacle de vida. Potser no saben que fa ja més d’una setmana que els van tallar de la planta i duen la mort a l’altra extrem de la flor que ara estic lloant? 

  La petita princeseta     Capítol 1   Tu vés filosofant que jo aniré follant    Q uan el petit príncep va marxar del seu asteroide B-612, allà sol es va quedar un personatge que l’Antoine de Saint-Exupéry sempre ens va amagar, la princeseta, la dona d’en “prinsipito”. Aquest era un personatge imaginatiu, cordial, encantador, però era més manso que els cavallets del carrusel de la fira. La dona li va dir, au vés i coneix món i, sobretot, no te n’oblidis de dibuixar tot el que vegis i així després jo em faré millor a la idea de tot el que m’expliquis.   La dona va restar regant la rosa, escombrant l’asteroide de les cendres del vulcanet que no parava de fumejar i, sobretot, descansada ja que encara que l’Antoine no ho digui el petit aristòcrata era molt dens, pesat i manso. Aquesta darrera característica va ser la que va engegar en ella una il.lusió brutal al saber del viatge del seu company. Caram, és que mai en tenia de ganes. Ella, vinga darrere...