cosesquenoespodentocar

  Tenien un seriós problema. Aquest matí havien de fer una ruta de 8km pel parc i els havien dit que era necesssari que parlessin mentre caminaven. La nit anterior els havien explicat que hi havia una important colònia d'ossos que habitaven la zona i per evitar llur presència calia no deixar de parlar en tot el recorregut. Es veu que estava comprovat que la veu humana els foragitava.  Quina mala sort. Ahir a la nit mentre decidien els temes de conversa que tractarien en tot el recorregut o bé no es van posar d'acord o van recordar algun passatge desafortunat de la relació. El cas és que es van discutir, escridassar i van dormir separats. Potser es van retreure massa coses.  Avui no es parlen. Avui faran una ruta d'alt risc.

 El Ramon ha deixat avui el pis En el darrer revolt de la clau hi ha deixat el passat penjat i ara una agulla de fusta vella balla sola,  orfe,  en les cordes verdes de l'estenedor. En Ramón ha deixat caure les claus per una de les escletxes de l'embornal. Foc nou Les filles cridaran: No, papa! Què has fet papa? I ara què papa? En Ramon sap que es fa. Necessita saber que comença de nou,  En Ramon no les sent, no les veu perquè ara toca noves claus, noves olors a mobles nous.  Avui ja fa una rentadora i prova un nou suavitzant que li han deixat en un box d'amazon. En Ramon també ha canviat de perfum.  Les filles criden: No, papa! Què has fet papa? I ara què papa? En Ramon se les mira I els diu:  Vull aprendre a jugar a waterpolo a waterpolo a waterpolo, lo,lo,lo,lo,lo El Poblenou 29/05/24

  ( Després de sentir el teu bategar) Surt el tren del túnel Tinc el cor ràpid i fort Cursa ja acabada. Passa urgent un tren Els ulls de cel s'il.luminen Sona, bum, revetlla. Tu escoltes dins El cau fosc fimbreja llum Un tren es perd lluny. Brolla romaní  S'apropa el jardí del dia L'estació verda.

 Mai em vaig sentir a gust amb ell malgrat que teníem moltes coses en comú. Es podria dir que tot el que ens separava pesava molt més que allò que ens avenia.     He tingut temps de donar-li moltes voltes i he arribat a la conclusió que érem excessivament semblants i això era el que ens allunyava, ens distanciava un de l'altre. Fàstic de mimesi, tot semblava una burla. Sentia una brutal desafecció cap a la meva forma de ser i ell era com mirar-me contínuament en un mirall. És suportable veure't un cop al matí, quan obres l'armari i mires com et queda el que has decidit posar-te'n aquell dia. Amb ell era com tenir la porta oberta tot el dia.    Mai teníem discrepàncies i això, encara que sembli paradoxal em treia de polleguera. Jo anhelava la confrontació, el debat, la discussió i a ell tot li estava bé i com he dit, tot plegat fastiguejava.      Amb tota lògica havia d’arribar. Un dia em vaig començar a fixar en un veí del meu replà....

 Aprofitant que he sentit a dir a la mama que he fet 35 setmanes he decidit fer una festassa encara que no sé què és i me l'he inventat, com tantes coses.   Primerament he volgut fer un dinar especial així que m'he cruspit, fins a deixar el plat totalment net, una amanida de pop i gambes ruixada amb oli de taronja. Després he degustat ( com diu el papa) tres canelons del tipus àvia que exigien un quart però hi he pensat en les postres i no li he donat pas. El cambrer que he contractat m'ha dit de memòria un gran llistat de coses dolces i bones però quan ha dit pastís de formatge li he deixat fer; ja ho tenia. Li he demanat que si em podia posar 35 espelmetes, ( les de setmanes són una mica més estretes i petites) de cop s'ha fet fosc i les  he bufat fins a no deixar cap encesa.  Tenia la panxa plena però això no ha estat cap impediment per sortir a pista sota una  bola giratòria de quadrets de vidre i ballar fins que he notat que la mama tenia ganes de dormir. H...

 Quan noto que toca encalar la caseta per fora ja sé que de seguida tindré visita i em disposo per a ser fotogènica. Ho endreço tot cuita corrents, després aviso a la mà que vingui, ( és diver, ho penso i em fa cas) li dic que es col.loqui a tocar del nas i mostri les ungles de cara a càmera. És per això que surto fantàsticament bé, no és pas atzar; ho preparo. Sí, sempre tanco els ulls. Ho faig perquè encara no controlo la mirada i no vull sortir borni.   Si sabéssiu què faig quan ningú em mira us quedaríeu bocabadats... Cal dir però que he notat que des de fa poquet ja no puc remenar el culet com feia fins ara. Serà perquè he sentit aquí fora que ja estic ben col.locada. Uf! És cert, això s'estreta. 

  Aprofitant que havien deixat a la cuina el pot amb la tapa oberta, va grimpar fins a la rosca de vidre i des d’allà va passar a l’exterior. Com tenia el cos llefiscós es va deixar relliscar  mentre veia com els altres cigrons amb la pressió alta  la miraven amb la mateixa  cara d’espant. Tots se semblaven però ella, no. Per això havia iniciat aquesta aventura, era la Cigru.  Sobre el silestone de la cuina, es va trobar pelades una patata i una pastanaga; més enllà un tetrabrik rebregat i buit que semblava observar-la amb un ull borni.  Bullia un caldo a l’olla, la tapa anava repicant i petites gotes començaven a fugir per l’escletxa per on sortia una gran fumera que era absorbida per una potent campana extractora posada al tres. Li va faltar un pel de conill per no  comptar-ho. perquè el contingut del pot estava a punt de ser-hi abocat.  Per art de màgia s’havia trobat amb dues facultats,  rodar i pensar, així que les va aprofitar per aboca...