XXL

 En el 218 a. de C., alguns romans van deixar el Lazio i es van acostar a la península ibèrica per tal de tallar les comunicacions a l’exèrcit cartaginès. Les instruccions eren atacar i delmar les forces enemigues abans que Aníbal i els seus arribessin als Pirineus.

Julius Claudius era un d’aquests legionaris. El dia que va desembarcar a l’actual Empúries es va adonar, després de regirar per quarta vegada la motxilla, que s’havia oblidat a casa la roba interior. Tan sols tenia la que portava posada i ja feia tres dies des que havien salpat, i ja en feia un que es gratava amb fruïció el cul. Vet aquí que abans d’entrar en un combat, que posteriorment passaria a la història, el soldat estava preocupat i angoixat perquè sentia la necessitat de canviar-se els calçotets.

Desesperat, es va dirigir al responsable de vestuari de la seva companyia i va provar de demanar un recanvi nou de muda. L’hi ho va explicar, amb les galtes enceses per una lògica vergonya (ja que era tot un rude legionari d’1,90 i 47 de sandàlia) Com era previsible, l’encarregat de la secció li va dir que com ja estava en coneixement de tothom, el Senat havia acordat, en aquesta legislatura, retallar el pressupost de guerra i havia exclòs la roba interior del vestuari assignat a les tropes.

L’única solució era comprar els saragüells en algun basar del poble on havien acampat les tendes.

Amb molta mandra, i després de fer la instrucció matutina, es va dirigir, suat, cap a la botiga ibera. Va començar a fer cua en un magatzem, però de seguida la gent que anava davant d’ell va desaparèixer. No sabia si la raó es trobava en la condició d’invasor o en la condició de pudent. El cas és que darrera un mostrador de fusta hi havia el gest interrogant del comerciant. Allà venien de tot: teles, vi, llet, fuites, peix fresc, carn, etc. D’entrada li va fer vergonya(la mateixa que ara fa comprar preservatius en una farmàcia) i va demanar una ampolla de vi i tres peres ben verdes i maques. Mentre el botiguer les triava va escrutar totes les prestatgeries d’aquell cau fosc i brut i va endevinar entre unes flassades unes calces blanques molt semblants a les que duia posades( i això que encara no havien sentit parlar de la globalització) No va intentar cap mot llatí, amb el dit i unes nasals es fa fer entendre. El minorista es va mig descordar el pantaló i li va mostrar el seu calçotet (el que s’entreveia estava més brut que la pell d’una guilla). Amb el cap, el nostre preocupat soldat va assentir. Tots dos, entenent-se amb signes, es van dirigir cap a la rebotiga. Sobre una banqueta li va deixar un conjunt de samarreta i calçotet de lli de la talla XXL o sigui de la XXX, però mal escrita. Sense provar-se res i estirant amb les dues mans obertes el producte ja va saber veure (ho va aprendre a fer de la seva mare quan ell era petit i anaven plegats al mercat) que aquella era una mida petita. El venedor va arronsar les espatlles, va alçar les celles i allò volia dir que era la més gran que tenia. Els autòctons no estaven tan fornits com aquells invasors colgats d’armes i metalls. Aquella peça de roba corresponia a una L en els establiments romans. Tant era, Julius Claudius es va endur els calçons i va pensar que amb l’ús ja es donarien.

El comerciant va acceptar aquella nova moneda amb què pagava el foraster. N’estava convençut que aviat el sexterci seria d’ús habitual. Ensumava que aquells soldats serien els seus clients al llarg de molt de temps. Portaven gravat al front el Vidi, vini,vinci o alguna cosa així.

En arribar al campament el nostre protagonista es va despullar i se’n va anar cap a les dutxes que els soldats arrestats acabaven de preparar. Dues galledes de fusta amb aigua i una pastilla de sabó. Es va rentar ell i la roba que duia, (aquesta li queia a trossos de la ronya que arrossegava a sobre). Un cop net i eixugat, va obrir el paquet de paper d’estrassa amb què l’home li havia embolicat la compra i va intentar encabir-s’hi a dins. Efectivament, allò era una L o fins i tot una M. Les costures patien i semblaven que havien de desfer-se en el següent moviment. Rígid i encarcarat es va posar l’uniforme i va anar a estendre la roba interior que havia rentat. Estava molest, tibat, tens, però tant li feia, ja no empudegava i es podia acostar a qualsevol company sense el temor de ser repudiat.

Mentre penjava la samarreta van sonar els senyals de guerra. La refrega començava.

Tots a formar.

Partien al front.

Amb pas ferm, però excessivament lent, va anar a la tenda (no podia anar a més velocitat ja que els calçons infantils que duia no li ho permetien) va agafar la motxilla amb provisions, el casc, la cuirassa i el pilum i cap a la formació de a 3 que havia manat el pretor.

Barrejat amb el so de trompetes i estendards voleiant que convidaven a un pas marcial va sentir el cruixir d’una de les costures. En el camp de batalla i davant l’escomesa del primer cartaginès va acabar de petar.

Anaven mal dades.

Una bèstia, colgada en una pell de lleó, l’havia fitat i es dirigia cap a ell mentre el calçotet se li desmuntava pels camals. Els cosits dorsals de la samarreta també havien sucumbit a la pressió. Amb aquella fila no podia respondre l’atac del negre africà, així que va decidir córrer cap a unes roques. El seu contrincant sorprès de l’actitud del romà va canviar de rival. Havia vingut a combatre no a perseguir gallines. Així que, gràcies al rude pensament del cartaginès, en Julius Claudius va tenir temps de despullar-se; però no així de vestir-se un altre cop, ja que un nou salvatge, un pèl més menut que l’anterior, el venia a matar. Nu com un nadó va agafar el pilum i en un ràpid moviment de canell, el va encastar en el bell mig de l’estèrnum del seu opositor. Aquest ni tan sols va poder alçar la seva espasa. El romà el va batre ajudat per l’efecte distracció del boti-boti hipnotitzador dels seus genitals al vent de tramuntana.

Esquitxat de sang de bàrbar bocabadat, va sortir de la protecció de les pedres i empès pels crits dels ferits i per la mala llet de la seva desgràcia, va començar a separar dels cossos enemics,

cames,

braços

i caps.

Saltant com un esperitat va demostrar que no li calien ni cotes de malla ni cuirasses ni res. Amb el seu pilum ja en tenia prou.

A molts dels seus contrincants els va matar mentre es sorprenien de la seva nuesa. Els seus companys, en veure’l combatre amb aquell sever ardor, passió, entusiasme, van lloar, celebrar, enaltir, la imatge intrèpida del legionari i molts d’ells, obnubilats, el van imitar i en aquella vall de sang van iniciar tot un ritual de catarsi.

Amb grans crits histèrics i com si es tractés d’un reivindicatiu exèrcit naturista, es van desprendre de faldilles, botes, cascs i, evidentment, tota la roba interior. L’entusiasme era tal que fins i tot alguns soldats van trempar, però, desvergonyits i excitats, van empaitar llurs bàrbars contrincants.

Els cartaginesos, davant aquell acte de bravesa col·lectiva no van saber com actuar i van caure com a mosques.

Nus, alienats, ferotges, els romans van guanyar aquella batalla com uns herois. Van ser aclamats al campament i mentre desfilaven, extasiats, cap a llurs tendes de campanya, alguns alts càrrecs, encara sorpresos, els miraven amb ulls llaminers.

La gesta a Hispània va quedar escrita en lletres d’or en els llibres d’ Història de l’Imperi Romà.

Julius Claudius va ser nomenat comandant i va passejar, vestit, en una quadriga davant del Cèsar. En una petita plaça de la Via Àpia van alçar la seva figura en marbre de Carrara.

Actualment, aquest indret és freqüentat per joves romanes que hi van allà a passar la tarda i berenar.

Avé Julius!