A l'Alba que quan està emocionada mou els braços i sembla que vulgui sortir a volar
Xipollejava, quan vam decidir pujar a casa. Tenia les
potes molles i abans d’entrar-lo, (crec que ja havia escarmentat) l’hi vaig eixugar amb un tros de roba vell
que vaig treure de la washing-room.
Mentre li netejava el fangueti de les peülles al replà de l’escala, ell em
llepava la mà, com si volgués agrair-me el detall. La pilota Slazenger,
verda, estava xopa de baves i d’aigua. Agafada amb dos dits la vaig portar al
safareig. Ell saltava pensant que es tractava d’un nou joc. Prou!
¾
Vinga, para quiet i passa al
teu lloc!
Quan notava el diferent to de veu, obeïa de forma
immediata. Abaixava el cap, es dirigia cap a la galeria
i es ficava dins la seva caseta de fusta. Allà dins, començava a donar voltes i
a barallar-se amb la manta, plena de pèls, fins a trobar la postura adequada.
Abaixava el cap, descansava les orelles i li brillaven els ulls. Ja sabia que
la funció havia acabat i que calia estar sol amb les seves cabòries
particulars. Els seus pensaments el portaven a abaixar, gradualment, els ulls
fins a adormir-se. A poc a poc, ens acostàvem i el veiem com anava caient. Un
filet de baba li regalimava per sobre les galtes relaxades, aquella mirada,
humida i fosca, es removia per sota les
parpelles i es sentia algun petit gemec. Havia començat a somniar. Marxem!
deixem-lo! Sssssss No fem soroll, ssss. Un cop a la cadira, en voler-nos
enretirar silenciosament, llavors, obria
els ulls de cop , però tots sabíem que no acabava d’enfocar bé. En realitat,
estava totalment traspassat. Tornava a perdre el sentit.
Al migdia,
quan de la cuina començaven a sortir les olors del dinar, ja es sentia, per
sobre el parquet, el clac-clac, encuriosit, que s’acostava a demanar què tocava
avui per manducar. Ell ja sabia que tenia el seu menú setmanal, les boletes que
menjaven tots els gossos. De tota manera, alçava el cap i demanava amb una
mirada interrogant què és el que bullia a les cassoles. Potser amb una mica de
sort i sense que ningú se n’adonés el iaio li deixaria
caure per sota la taula una mostra important de
l’àpat preparat. Volia saber si calia insistir o ho deixava estar. Sempre
optava per la primera opció, era un golafre. Fregava el seu cos de pèl marró
contra el pantaló de tergal gris de la persona més comprensiva de la família i,
més d´hora que tard, uns dits còmplices acompanyaven un tast encara calent que
mai arribava a caure a terra. Agafava el seu mos, amb suavitat, i sempre
regalava alguna llepadeta d’agraïment al seu furtiu col·lega. Sabia que mai es podia rellepar davant la
família. Era molt astut i sabia dissimular. Característiques aquestes que
anaven a la baixa en l’encebador emmascarat. Vaja, que era un secret a veus.
Per tal de perpetuar aquell encobriment a vegades el meu pare, o bé la meva
mare li deien a l’avi que
¾
Ja n’hi ha prou, que el gos
ja té el seu dinar! –renyant.
¾
Jo? Jo? Jo no li dono res.
M’estic rascant la cama. –ningú se’l creia.
El meu germà
i jo rèiem després de la magnífica interpretació i desitjàvem ser com ell,
arribats a grans. El nostre quisso, quan sabia que anaven mal dades, (
interpretava el to pujat de veu) tocava
retirada passadís avall. I us asseguro que si sabés xiular ho faria ja que
anava balancejant el cap com qualsevol ca de joguina de la safata de darrera
dels 600 dels anys 60.
Si era
dissabte, s’estirava als meus peus a veure la pel.lícula Disney de Tele 5. Els
pares feien la migdiada i el iaio, al casino. Nosaltres, al sofà i ell mirant
el televisor com si seguís el fil de la història. A vegades, el cridava i no em
feia ni cas. No es volia perdre res. Va haver un temps que, com si es tractés
d’un cicle, sempre programaven pelis de gossos, 101 i 102 dàlmates, Beethoven, La
dama y el vagabundo, Air bud: el
fichaje de la liga, De vuelta a casa,
etc. Al llarg de tota la projecció no estava per a ningú. Moltes vegades,
bordava contestant els seus companys artistes. Què deuria dir? Fins i tot
s’empassava els anuncis sense moure’s. Els de la tele, que eren molt vius,
aprofitaven per seleccionar, en aquell tall, propaganda canina: collars
antiparàsits, pinsos de Purina, la revista Mundo perro i tot tipus d’accessoris de cans i gats. Ell, girava el
cap i em mirava pidolant, com si jo o el
meu germà tinguéssim el control dels
quartos a casa. Jo, arronsava les
espatlles i amb aquest gest es donava per contestat. A vegades, hi afegia, mirant-lo als ulls,
“I jo vull la
lluna en un cove” .
¾
Demana-li
ho a la mama o li escrius als reis!- abans d’acabar la frase ja em deixava
d’escoltar.
El meu pare
li havia ensenyat, de ben petit, a saludar. Només li havies de mostrar el
palmell i de seguida et posava la pota a sobre. A vegades, calia tocar-li
lleument la cama per anunciar-li que començava l’exercici. Amb les visites era
genial ja que amb ell trencàvem el gel inicial.
Salta!
Canta!
Balla!
Dóna’m la
poteta!
Vinga!, anem al carrer!
I de seguida corria cap a la galeria i
tornava perseguit pel so dels picarols del collar. Si alguna vegada, la mama
ens venia a buscar al col·legi amb ell, la meva classe feia un cèrcol al seu
voltant i tothom s’agenollava a fer-li festes. Ell, agraït, llepava mans,
braços, cares i alguna vegada havia enganxat algun llavi distret. En el moment
que deixava de ser la novetat de la sortida del cole, començava a estirar la
corretja per tal d’enganxar algun colom o olorar el cul d’alguna femella.
Un diumenge
del mes d’abril el vam perdre darrera una gossa. Després de vint minuts de
patiment el vam trobar. Estava en un solar a tres carrers d’on vivíem. Quan em
va veure va fer cara de pena, per dos motius, un, perquè havia recordat que
havia fugit per una falera i dos, perquè
la gresca el tenia enganxat a la seva estimada. Quina vergonya! Vaig decidir
esperar asseguda en una pedra a que la cosa es desanimés de forma natural. El
meu pare m’havia explicat que en el carrer de la seva infantesa, els
aparellaments pagaven tribut. Els feien córrer (cap a on?) o els llençaven
aigua, deia que així la cosa es refredava ràpidament. Eren uns bèsties.
Em trobava
incòmoda observant-los. Em sentia tafanera de llur intimitat però no podia
marxar i deixar-los allà amb aquella cara de desemparats. Mig hora després ja
vam poder tornar cap a casa. Ella es va quedar llepant-se i ell, tot suat, passa!, ja veuràs quan arribem a casa!
No vaig
comentar a ningú aquella aventura furtiva. La seva enamorada, que pertanyia a
una família de xixarel.los que vivien en unes casetes baixes a la vora de les
vies del tren, va tenir set cadells. Un
dia el seu amo, que anava a la meva classe, els va portar al cole, en un calaix
de fusta recobert de palla.
¾
Qui en vol
un? Els regalo. Si no el meu pare els ofegarà dins un gibrell o els estavellarà
contra la paret. –Tots sabíem que el que deia era ben cert. No era el
primer cop. Però no podíem fer-hi res. No podia tornar a casa amb cap
d’aquelles preciositats encara que dues d’elles tinguessin la carona idèntica
al pare.
La senyu, en
veure’l arribar a la fila li va dir que se’n tornés cap a casa a deixar
aquelles pobres bèsties i que si ell també s’hi volia quedar que també tenia
permís.
¾
Pel que
véns a fer a classe...? -li deia la mestra, irònica.
¾
Només véns
a empipar! –remugava- i vinga nens,
feu bé la fila!
Aquell gos
era la nineta dels meus ulls. Tan sols l’havies de veure com movia la cua. De
dreta a esquerra i amb la freqüència d’un parabrisa a ritme de
“cau la de
Déu” en els cotxes més moderns. Feia venir corrent d’aire. A l’estiu, de conya,
però a l’hivern “jeu i para quiet, que fa
fred” Qualsevol cosa el posava alegre. Quan paràvem taula, quan acabàvem de
sopar, si sèiem al sofà, si ens aixecàvem. Vinga a fer saltirons i bellugar
l’apèndix. La màxima expressió, diríem que el turbo 16 vàlvules, el posava quan
arribàvem de qualsevol lloc, fins i tot, quan feia un segon que tornàvem de
llençar les escombraries en el
contenidor de baix. L’antítesi d’aquella agitació era l’arronsament que li
provocava la por de qualsevol mena. Llavors, aquella bèstia poruga amagava el
cuot entre les cames i allà hi restava fins que tornava la calma.
El meu gos no
té nom perquè tampoc existeix. És el meu desig i el meu somni. A vegades, penso
que en aquest estat d’esperança, aspiració o anhel el meu gos és perfecte. Mai fa cagarrines,
mai mossega ningú, no l’hem de baixar a pixar a les nits ni l’hem de buscar els
polls ni les puces. Sé que això són excuses. És ben cert. La mare ens ha dit
que si no ens toca els cecs, la primitiva o la 6/49 i li comprem un mas amb
jardí, de gos ni en pintura.
Jo, el meu
germà i el meu pare, hem decidit posar aquest capritx en les llistes de regals
a les cartes dels reis. Potser algun any estem de sort i li posem nom al gos.
Seria màgic!
Comentaris