El cas era ben estrany. Notava com el seu cos s’accelerava de cop. Sentia, sobre el seu pit, el ritme trepidant que havia agafat el seu cor. No hi havia cap mena de dubte, ja ho havia provat unes vint-i-cinc vegades i sempre coincidia. Immediatament, després de pronunciar la paraula merda el seu múscul es descontrolava fins arribar a les cent vint o cent trenta pulsacions. Després de consultar-ho i deixar-se aconsellar per gent sàvia va decidir no posar-se en mans de cap facultatiu, que de ben segur i abans de res, l’adreçaria a algun psicòleg de la seva confiança. S’ho va rumiar i va fer un pensament.
Ho va fer una vegada més i va optar per no dir la paraula. Li va costar Déu i ajuda ja que era una de les seves expressions predilectes a l’hora de valorar un xurro, de qualificar un titella o bé de cridarrrr-la per tenir la certesa d’arribar tard a un lloc.
Però...
Oli en un llum. Ara tot es mou entre els seixanta i els setanta batecs. Està tranquil·la i no té ensurts; està la mar de bé.
Això ja ho té solucionat però ara li ha sobrevingut un altre motiu d’angoixa. La paraula s’ha fet resistent i d’un temps ençà viu a la punta de la seva llengua i, ella, com és del tot lògic, pateix.
Mmm
Mmme
Mmmer
Mmmerd
Ai, Ai!
Pateix i evita el mot dient Mercredi, Merseditas, meridional, merodear i també pot dir KK i no passa res.
Comentaris