Ella sempre havia cregut en els contes de castells,
granotes i prínceps i és per aquest motiu que el seu màxim objectiu a la vida
era aconseguir casar-se amb un príncep blau.
Des de ben
petita que havia iniciat la recerca; a la classe dels peixos a P-5 ja va pensar
que l’havia trobat. Es deia Manel, era molt simpàtic i dibuixava molt bé. Un
bonic dia de primavera, mentre la senyu estava ensenyant a barrejar colors en
el racó dels artistes, la Júlia va agafar desprevingut el Manel. El va estirar
del cinturó de la bata de ratlles i així, a propet, a cau d’orella, va buidar
el seu cor
¾
Manel, vols ser el meu
noviu?-
havia sentit a d’altres que això es feia així
¾
Ai, deixa’m!- i el noi es va enretirar,
avergonyit i molest, cap a un cantó de la classe.
La Júlia no
va desistir i després d’un instant de rumiar l’estratègia es va tornar a
acostar. L’altre no gosava girar-se i la
mirava de cua d’ull. Amb un dissimulat
petit salt, la Júlia ja estava, de nou, arrapada als seus cabells daurats.
¾
Manel, vols ser el meu
noviu?- va
insistir
¾
NO!- la resta de companys els
van mirar però de seguida van continuar treballant.
¾
Per què?- li va demanar
¾
Deixa’m! Perquè no m’agrades i punt.- Contundent i clarificador
La Júlia va
continuar buscant en d’altres edats i en diferents indrets. En Jaume, de primer
d’ESO. Un rosset maquíssim de l’esplai. El xicot més llest de la classe de 2n
de batxillerat. En Fermí, el noi de la fruiteria on anava a comprar. Tothom o
bé feia salat quan s’hi acostava o bé fugien d’estudi quan la veien venir amb
el seu posat melós. No estava malament però tampoc es podria dir que era un
encant. El que no agradava i, fins i tot, arribava a molestar era el seu posat
romàntic que duia escrit al front.
Fins que un
bon dia el va trobar, s’hi van fer 1315 petons, es van casar i van tenir la
parelleta. La Júlia era feliç, havia aconseguit entrar dins el seu propi conte
amb en Lluís, un noi agradable que treballava al Banco de Santander.
Va ser tot
molt ràpid. Ell era nou en aquella plaça i ella era clienta habitual. La
novetat, els ulls foscos i el tracte atent, van escalfar el cor d’ella. Els
pits arrodonits sota la samarreta del Brasil i aquell cul eixut i rítmic va
escalfar la bragueta d’ell. Aquells interessos comuns van fer que, de seguida,
es busquessin les pessigolles. Ell hi anava sovint a comprar “Juanolas” a la
farmàcia on treballava ella i ella, per
la seva banda, sempre s’escapava a fer un darrer ingrés al banc d’ell. Mica en
mica va néixer una història d’amor de comerciants del barri. Ella va trobar
en el seu Lluís, aquell príncep blau que sempre
havia somiat. Ell va trobar la dona que
el va fer sortir de casa la mare i amb qui compartiria la vida.
Focs
artificials que amb els anys van esdevenir foc d’encenalls.
Va anar així,
A través d’un
company de feina, a en Lluís li va picar el cuc del futbol. I quan aquest
bitxet et pica ja no n’hi ha cap potinga ni tractament farmacològic que pugui
evitar la coïssor mental que provoca. Ella va buscar algun remei entre els
prestatges de la seva feina i sota els llençols del seu llit, però el mal ja
estava fet i en la seva relació ja començava a notar els seus efectes
secundaris.
La Júlia
encara es sentia estimada; sí, com una planta, com un gosset. Quatre paraules i
una festa de tant en tant i prou. Va ser arraconada per la Lliga, el Calcio, la
Bundesliga, la Premier Ligue i les travesses.
Progressivament, el seu marit va anar pujant
de categoria, de simpatitzant, a afeccionat; més tard a soci. Va comprar 5
accions i va pujar a soci accionista. Finalment, amb tota una colla van crear
una penya al barri, de la qual, amb el temps, va arribar a ser president.
Aquesta
mateixa inclinació balompèdica va ser
conreada per llurs fills però no per ella. De fet, ningú la va convidar mai a
cap esdeveniment. NI ganes! Ja havien decidit per ella.
¾
Fins després mama
¾
Adéu Júlia!
De tal manera que la Júlia ja no tenia
família. Ja no sortia els caps de setmana perquè es negava rotundament a acompanyar-los als
desplaçaments a Vil.larreal, València o Saragossa. Ja no anava al cinema;
sempre hi havia pre-partit, partit o post-partit més interessant que qualsevol
pel·lícula d’estrena. Les vacances d’estiu ja no eren el mateix, s’havia acabat
Praga, El Caire, Moscú, La Havana. Vacances? Sempre passaven el juliol al càmping més proper al lloc on feia l’stage de preparació l’equip dels seus amors. I tots
contents, és clar. Menys ella.
Any rera any
així, fins que es va afartar. En ella va niar un sentiment cada cop més
virulent. Va entendre que aquells contes infantils que havien posat música als
seus dies havien cremat a la foguera de la innocència. I ara, tot feia olor als
núvols de pólvora que pengen del cel instants després de cloure la festa.
Un bonic dia
d’abril, la Júlia es va alçar del llit amb dos propòsits,
1. No creure en els contes
2. Buscar-se un home per
tirar-se’l
Comentaris