cosesquenoespodentocar

  És cert, ja estava avisada des que es van conèixer però mai hauria pensat que passar molts dissabtes fent curses d’scalèxtric a casa seva seria un problema. El Jordi era d’aquests típics nois que estan molt motivats amb els jocs de rol o d’ordinador, que tenen totes les temporades del Fifa i que, amb un grup escollit,  passa la majoria de diumenges al matí al mercat de Sant Antoni canviant cromos, cartes o el que sigui. Sí, ho sabia, però tot i així va tenir un temps mort per interessar-se per la noia que li professava amor des de 1r de batxillerat. Sí, era un noi diferent als altres i, a més entrava pels ulls, alt, cabells castanys desordenats, de mal pentinar, i sobretot, aquella innocència que el feia encantador. Ja se’l va començar a mirar a les colònies de 4t. Ell, no en tenia ni idea, com després li va comentar, però ella ja el resseguia mentre jugava a bàsquet o feia cua amb la seva safata al passadís de la cuina, abans de seure al menjador. L’atracció final va venir ...

  No era una mala feina i se sentia ben tractat pel Jose. Li pagava cada mes religiosament el que havien acordat i el treball era entretingut.  En un quiosc a la Rambla de Barcelona no et pots avorrir mai, però així que tenia un respir el cap li marxava a altres temps on podia realitzar el seu veritable ofici. En Sule s’havia guanyat la vida fent de faquir. Millor dit, en Sule n’era un, i del bons segons comentava la gent entesa. Inicialment pels carrers de qualsevol ciutat europea es guanyava les garrofes empassant-se ferros, clavant-se tota mena d’espases i pinxos o jeure en un llit de claus amb les puntes cap amunt.   Una tarda-nit, davant del Jet d’eau de Genève, en Jean Paul va presenciar el seu espectacle i el va contractar pel seu petit circ. Van ser deu anys magnífics, conviure amb altres artistes, viure en caravanes, tenir affaires amb saltimbanquis i trapezistes, viatjar i, sobretot rebre els aplaudiments del públic que reconeixia la valua de la seva feina...

  Avui, quan estava a la dutxa m’he adonat que tancava els ulls. Suposo que ho he fet sempre així per tal que no m’entri sabó, ja sigui gel o xampú, però mai m’havia parat a reflexionar sobre aquest fet. He pensat que no tenia cap problema perquè conec a la perfecció el meu cos. Mentre ensabonava tota la meva geografia cutània l’afirmació que acabava de fer m’ha portat a una qüestió i un dubte que me’ls he plantejat com si estigués dialogant amb algú. -D’acord, coneixes el teu cos per fora però saps com ets per dintre amb tanta precisió? - em plantejava l’altre L’aigua queia excessivament calenta pel meu gust però no podia regular-la perquè era fixa. Alguna persona del càmping havia decidit que tothom es dutxaria amb aquella temperatura. Em molesta, a mi m’agrada bastant més freda, sobretot ara a l’estiu. Però bé, no marxem d’estudi i responem la pregunta- insistia. Em sentia interpel·lat i havia de respondre. Amb els ulls tancats pensava si es podia afirmar que era una persona ama...

AIXÒ NO ES FA!  En Lluís des que va morir la seva dona no toca quarts ni hores, això ha sentit a dir, però tant li fa. Menja quan té gana, surt de casa quan li plau, va a comprar quan la nevera és buida i apareix i desapareix d’ell mateix quan…   Avui la Chelo, ha fet el cor fort i quan veia que tornava la Begoña del Superfresc, l’ha bloquejat amb el carro i li ha dit,  -Bego, t’he de comentar una cosa i vull saber què en penses.  -Què et passa, nena? -Ostres, no sé per on començar. Em costa, és un tema delicat i potser pensaràs que per què t’explico aquestes coses. -Chelo, no m’espantis. No van bé les coses amb el Rafa? T’ha posat la mà a sobre? -No, no. Amb el Rafa estem bé. Sobretot des que li vaig parar els peus, va més fi que una corda de violí. Per què m’ho dius? Ens has sentit cridar, oi? És que les parets són de paper de fumar. No.  No es tracta del meu marit. És sobre el Lluís.  - Ah! Dona, haver començat per aquí. Tu també l’has vist, oi? - E...