El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat.
Com és que fas algunes línies en cursiva?
Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se’n, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.
El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?
No.
I doncs, una idea que vols destacar?
Tampoc. No, no. Em passa.
El què?
De sobte, escric en cursiva.
SILENCI
Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho tindré en compte.
En realitat sí que existia un problema. A ella li molestava no poder evitar-ho; controlar la seva escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja s’havia familiaritzat amb l’impuls "cursivero" , així era com l’anomenava ella quan ho comentava amb els pares. Havia après a treure transcendència a la molèstia, s’ajudava fent comparatives amb d’altres problemes enutjosos que podia tenir la gent: un espantós tic a l’ull, acné perenne, cel·lulitis o, fins i tot, fer moltes faltes d’ortografia. Estava de sort. Tan sols tenia un lleu descontrol inclinatori.
El Poblenou 8/2/2018
Comentaris