Hem descobert que en Biel és un bon imitador. Primer ho va fer traient la llengua quan veia que tu també ho feies, després es va copiar la riallada de qualsevol que se li posés al davant.
Ja són dues coses. La setmana passada van ser la tercera i la quarta i aquesta que comença ja veurem amb què ens sorprendrà.
Dilluns passat aprofitant que estava assegut a la cadira gronxadora i movia els braços amunt i avall per fer-me saber que estava content després d'haver mamat, li vaig mostrar com sé girar l' índex de la mà dreta cap endavant i, alhora, el de l'esquerra cap endarrere. Sorprenentment després d'una pausada observació va començar a copiar-me el moviment, en la seva pròpia versió, amb els punys tancats, ja que si no està molt relaxat, com per exemple dormint , no obre mai les mans, talment com un garrepa. En aquell moment vaig cridar als seus pares perquè veiessin que havia après però quan van venir va deixar de fer-ho. Jo l'animava a fer una demostració sense aconseguir-ho. Vaig jurar que li havia vist fer i ningú, lògicament, em va creure. Instants després, quan em vaig tornar a quedar sol amb ell em va somriure i sense que jo fes res ho va tornar a fer. Ja ho tenia per la mà.
Quin noi aquest Biel!
A banda d'aprendre el moviment ràpidament també era tot un bromista fent-me quedar com un avi que veu coses que no són davant llurs progenitors. Només ho tornava a fer quan sabia que no hi havia ningú i si em veia treure el mòbil per gravar-lo, cagada pastoret. Dissimulava i feia moviments espasmòdics sense cap patró que jo pogués entendre.
Això va ser dilluns, doncs dimecres vaig provar una altra cosa i encara ara que és diumenge nit m'agafen calfreds en recordar l'escena. Per complicar-ho una mica vaig agafar un cordill, el vaig lligar en rodó i m'hi vaig plantar davant d'ell. Vaig començar a jugar a aquells moviments de passar-se la corda entre els dits i fer diferents figures.
Ell m'observava en silenci. Els ulls li anaven d'una mà a l'altra mentre jo em feia passar la cordeta entre els dits. ( Ara he llegit que al joc li diuen bressolet) Després d'una bona estona jugant amb les mans com jo feia de petit li vaig deixar la corda sobre el pit de la seva samarreta farcida d'aneguets. Li vaig llençar una mirada desafiant i tot seguit, una mica maldestre, es va fer amb ella.
I jo deia que no obria els punys? Davant la meva incredulitat i admiració es va fer passar el fil per entre els dits de les dues manetes i va començar a fer tots aquells moviments que instants abans li havia mostrat i, atenció!, me’l presentava perquè jo hi posés els dits per fer una altra figura. Vaig cridar com un boig, vaig aplaudir i picar els peus a terra . De seguida s'hi va presentar la meva filla.
- Què fas? No cridis!
- Mira, mira que fa.
- Papa, per què li has donat una corda. No veus que es pot escanyar sense voler?
- Escanyar? Si aquest noi és un prodigi. M'ha copiat el joc.
- Què estàs dient? Quin joc? Ja hi som un altre cop.
- Que no, que et dic que sap imitar-me. Sap passar-se la corda entre els dits com tu i jo fèiem.
- Au, va! Sempre estás de broma. Tu estàs jubilat però jo tinc feina. Estic a l'habitació plegant roba. T'hi estàs amb ell. Explica-li algun conte dels teus però no me l'enredis. Ni a ell ni a mi. I no cridis.
El Biel mentre teníem aquesta tensa conversa mantenia la corda totalment destensada sobre el pit, jugant-me-la de nou. I quan va sentir que la seva mare desapareixia passadís enllà em va tornar a fer un somriure d'haver fet una malifeta.
Quin noi aquest Biel! Amb tres mesets i fent quedar malament al seu avi.
Ningú em creu ni em creurà i per això t'ho deixo escrit perquè quan siguis ganàpia i llegeixis això recordaràs que uns dies de l'estiu del 26 me la vas jugar.
El Poblenou, 14/9/26
Comentaris