cosesquenoespodentocar

                                         Per a la Nerys, amb estima Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat. Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit   que havia quedat. –                   Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit. –                   El què? El què?– Em diu el Jose P. –                   Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant ...

Per als meus alumnes de CL de 2n d’ESO A les vuit tenia hora i ja passaven vint minuts.   Havia arribat a tres quarts, o sigui que ja   en portava   trenta-cinc   mirant-se revistes del cor. Davant d’ell, asseguts al costat de la màquina d’aigua que,   de tant en tant, anava fent glup, glup   hi havia una parella llegint; ell, el Muy Interesante i ella, una revista d’interiors de cases. Havien entrat a la consulta uns deu minuts més tard que ell, així que tenia clar qui era el següent en ser atès.   Mentre esperava, ja havia vist desfilar dues visites, una senyora espantada; i un jove totalment tranquil, com si portés tota la vida assistint al dentista.   A la tele, que tenien penjada de la paret,   anunciaven la previsió del temps; va alçar el cap per veure les imatges just en el moment que,   des de megafonia, anunciaven el seu nom, Ludovic Magre, porta 4. Es va aixecar,   va deixar la revista sobre la seva cadira...

Aquest noi és alt i intel·ligent, però no m’interessa. I aquest altre? Bufó, veu potent com la del   Javi López del PSC (pobre,! Quin fiasco per culpa del Pere Navarro!) i alt com un Sant Pau; no m’interessa. I aquell? Sembla un passerell, un pèl fondon , però té alguna cosa que m’atrau. Ai, ves! La meva amiga té un curiós sistema per fer catàlegs de mascles interessants o refusables. Un dia, tota intrigada li ho vaig demanar. Ve a ser així: La Mireia té una moto i dos cascos i destaca per ser espavilada, traçuda, imaginativa i amb empenta. Rumia una mica i, de seguida ja ho té. S’hi posa. A què? Qualsevol tema. Tant li fa el nombre de tecles. S’hi llença. L’he vist fer de tot. Cambrera en un pub d’Aribau, perruquera en el pis d’una amiga, fer massatges a estrangers en hotels de 4 estrelles, fer tots els tres mils dels Pirineus, cuidar tortugues a Mèxic... No sé, és d’aquells belluguets que difícilment tenen una estona per a estar a casa.   I, a més ...

Polseguera: les ombres dels pollancres escombren els camins Dins el túnel el cel es perd i el sol es pon. Sota el pont l’ombra fa barraqueta i encén el foc. El fum dels focs i la boira del matí el poble es confon Camí del carrilet, ja no se’t veu, ja no se’t sent. T’han tret les vies i, ara, quan bufa el vent només ho sembla que véns. Ja no tens vies. Vius dins els marcs de les fotografies. Camí del carrilet, a banda i banda heures, molses i arrels viuen de rellogades. Les heures fan vestits de punt i de llana. Si les enamores estàs perdut. Uns quants pardals damunt els cables elèctrics fan notes musicals. Sobre la roca dels cims més alts Els arbres dibuixen crins de cavalls 18 fulles seques ben arrapades a les branques No volen creure que han mort.

L’aigua per la sèquia baixa esbojarrada els fangs s’han  begut les maragdes. Ha plogut i plourà? el camí de terra, tot entelat, se’ns queda les petjades. Un cel de plom encara ens amenaça. Se’ns fan lleugeres les cames. Les bicicletes amb un traç irregular simulen  vies. Se senten els lladrucs de gossos tancats diuen que volen sortir i sucar les peülles en els tolls, en el fang. Una gran cassola de llautó, abonyegada, bressola l’aigua. Un cargol s’ho mira i se’n torna a casa. Damunt el camí moll els tolls prenen formes de fràgils mapes. Una bromera insistent simula els cabells d’una àvia al llevar-se. Mou  formes espectrals, entre els arbres algú hi escriu històries de fantasmes. Uns arbres amb artrosi gronxen perles al palpís de les branques. Un canal acull l’aigua i la calma. En passar per sobre el pont ens ensenya les calces. El sol a mig sortir treu la baieta i eixuga el camí. Jaume Girona, 3 de març de 2014. ...

Allà ens han quedat trossos de vida passejant, esmorzant, fent tot de coses quotidianes. Allà ens hem instal.lat. Marxem i, alhora deixem penyora Seguim fent, rentem roba, llegim el diari, fem tot de coses quotidianes. Ens deixem en el viatge tot i que retornem.

Només obria els ulls es girava cap a ella i, si estava desperta, s’hi acostava i la besava. Un cop drets, mentre es preparaven l’esmorzar, la prenia per la cintura i li clavava un sonor petó a la galta. Si es trobaven al lavabo, de nou la besava. Abans d’acomiadar-se cada matí, un darrer petó de “ que tinguis un bon dia, amor”. Adéu, mua.  Un cop ell havia marxat, ella s’esborrava els petons amb aigua I sabó; així eliminava fins el darrer decimal de bes. Un cop neta i eixuta, obria el mòbil i, com cada dia, escrivia,  Ja ha marxat, vull fugir amb tu i, com cada matí li enviava tres línies d'emoticones amb besades.