De ben petit ja havia somiat a tenir una guitarra. Li encantava tot el que feia referència a aquest instrument, la forma, les cordes, la posició de les mans, com s’adormia en la cama del músic, etc. N’estava enamorat.
Tenia una veïna joveneta que al tornar de l’escola sempre es posava a tocar. Gairebé sempre les mateixes cançons. Les podia taral·lejar de memòria. Començava una peça, s’aturava i tornava a reiniciar. Després va endevinar que n'estava aprenent. Les seves notes omplien l’escala, el cel obert i molts dies xafogosos d’estiu.
Com li hagués agradat haver après a tocar aquell instrument! Però no va ser possible. A casa seva mai havien anat bé de diners i una guitarra era tot un luxe innecessari, una cosa secundària. Fins els nou anys sempre la va demanar als Reis però mai va arribar. L’any que va fer els deu la va treure de la carta. No va escriure res. Uns dies abans de la nit màgica, mentre la mare estava fent el sopar, li va dir que no calia que li portessin res.
Aquell any, com cada any, un jersei, una samarreta de màniga llarga i un pantaló. Els mags de l’Orient aprofitaven per renovar l’armari.
Quan va començar a sortir en colla va estimar a totes les noies que pujaven al tren amb motxilla i guitarra guardada en una funda de drap a ratlles vermelles i verdes. Recorda com després de plantar la tenda i sopar, al costat del foc, tocaven qualsevol cançó trista. Sempre eren les mateixes històries però ell mai es cansava de sentir aquell so balsàmic de cordes acaronades.
Sempre es deia que un dia n'aprendria. Cada dia repetia la mateixa cantarella però passava el temps i mai havia mirat cap escola de música. Ni tan sols havia arrencat una de les tires que sovint enganxaven al vidre del forn on treballava
“Estudiant de guitarra dóna classes particulars de guitarra. Preus econòmics. “
Potser per la feina... entrava de nit i sortia pel matí colgat de farina i son, no s´ havia atrevit mai a trucar a aquell número de telèfon.
Després de tota una vida de desig, avui entraria a la botiga i assenyalaria la guitarra espanyola de l’aparador quan el venedor li preguntés: “Què desitja?” . Quan acabés d’atendre a aquella noia ell li diria “Vull la guitarra que teniu exposada, una funda i una agulla.” Això li diria, això és el que volia. Estava realment emocionat.
Mentre esperava va sentir com el venedor li explicava a la clienta les excel·lències d’una arpa de doble moviment. La noia assentia amb el cap les explicacions del botiguer. Se la veia molt segura per les preguntes tècniques que feia, les marques que coneixia i sobretot perquè va demanar de provar l’instrument. El senyor li va acostar un tamboret i va seure. Lentament es va descordar els botons dels punys de la camisa i es va arremangar fins els colzes.
Va veure com la jove inclinava i abaixava el cap fins a lliscar la seva cara sobre la fusta d’aquell aparell tan imponent. Semblava enamorada. Els dits es van col·locar damunt les cordes i començaren a moure´s .
No es pot explicar en paraules el que va sentir en aquell moment. Tan sols sap el que va fer quan aquella noia va marxar després de demanar el preu i dir que ja s’ho pensaria.
Quan els picarols de la porta van deixar de sonar i el veterà comerciant es va apropar a ell i li va demanar que volia, ell va respondre, l’arpa. L’ARPA!
Ara viu a casa, coberta amb un llençol blanc que li va donar la mare quan es va independitzar. Cada dia, quan arriba del forn, la despulla a poc a poc, llisca les mans per les cordes i la sent parlar en el silenci de la casa. La mira de prop, de lluny, la cobreix i se’n va al llit.
Abans d’adormir-se dibuixa les seves formes, intenta endevinar quantes cordes té i s’adorm. A vegades, quan es desperta, pensa que agafarà aquell telèfon, trucarà i li demanarà a l’estudiant de guitarra si sap ensenyar arpa.
Comentaris