cosesquenoespodentocar

L’Elvira ha vingut a classe amb una flor que no sé d’on m’ha dit que ha arrencat. Era curiosa, estranya, rara, inusual. Una flor sense color, ha explicat. Impossible? No. Tothom de la classe l’ha pogut sentir i, fins i tot, veure. La feina per  avui era presentar una paraula nova, inventada; i llegir o improvisar un breu comentari sobre el  seu significat. Bé, es tractava d’un pretext per a treballar l’estructura d’un text explicatiu. I, personalment, frissava per saber amb què havien vingut de casa (són una de les coses bones de l’ofici, les sorpreses) Aquest divendres, a tercera hora del matí, la classe de català s’ha omplert de tota mena d’éssers, plantes, olors i nous productes, que ens facilitaran la vida a La Terra en un futur pròxim. La Katupipi és una planta summament verinosa que es troba a Madagascar. En dosis molt petites t’aporta la facultat de parlar en l’idioma del país on l’ha prens. Una infusió i  tens una hora de xinès assegurada; dues ta...

Cas 1 Feu una redacció que tingui com a tema: “En quin moment seria capaç d’escriure un poema” (mínim 50 paraules) ·          Val 47?- Sento algú que pregunta. ·          Sí ·          I si faig 70?- diu la Mehren ·          70 i prou, més no. ·          60? – diu la Hadia. ·          Sí. A veure, el que es tracta és de fer un redactat prou extens per tal de poder explicar, argumentar, dir coses sobre el tema que us he posat. ·          Quin és el tema?- ara li toca a la Mayli que fa un moment acaba d’aterrar de la mà de la Lizeth del paradís de les llepolies. ·          El tema? Ostres, llegeix les instruccions .- ja pujo el to ·   ...

Tremolo de por, dues gotes de suor comencen a baixar, lentament,  des del meu front.  Fa més de deu minuts que ha marxat el llum, no para de tronar i per la finestra veig els llampecs i llamps com s’aproximen cada cop més. Sento la meva respiració, el meu cor batega accelerat i el terror m’impedeix moure cap múscul. En fer-se fosc  he decidit pujar a la meva habitació i tancar la porta. No he pensat en agafar espelmes ni llanternes i, un cop a dalt, ja no m’he vist  amb cor de baixar a la cuina. No he volgut estirar-me al llit, estic en tensió, dreta, en el racó que deixa l’armari i la paret. Un veritable míser refugi.  Sento basarda, una por angoixant i humida que em penetra com l’arrel d’un arbre per tot el cos. No puc suportar la foscor. A soles, no. NO!  Sé perfectament què genera el meu estat irracional. D’on prové tot.  Tenia set anys, jugo amb els meus cosins i em fan la mala passada de tancar-me dins el bagul de l’avi Ton. Mitja h...

Estava convençuda que aquell no era el Jaume. Sí, tenia el seu aspecte, havia saludat només entrar, havia mirat el terra i havia dit, - com és possible tenir un terra tan brut! Feu el favor de recollir els papers de terra. Que cadascú n’agafi un. - Traieu els llibres i les llibretes. Obriu per la pàgina 222, per la 222 del llibre de català. 222 . I després encara havia respost als que s’incorporaven més tard, -222, del llibre de català I encara els més perduts, -222 També havia fet la brometa seva quan la Jensy, després d’un quart d’hora de classe sobre els diftongs i la separació de síl·labes havia dit, - Pots repetir-ho?- li va dir recolzada a la paret i sense gaires ganes de saber la resposta. - Des d’on?  Des del  principi?- li va dir somrient I llavors deia el mateix de sempre. Què pesat! -           Hola, bon dia, sóc el Jaume, el vostre professor de català. Des d’aquí Jensy? O una mica abans? ...

Amb la Breyssi Pérez havia passat tot el contrari que amb el Jimmy. A ella, a mida que avançava el curs, la lletra li augmentava de forma geomètrica fins arribar al dia d’avui, que hem pogut veure com les vocals fortes a,e,o   s’han enlairat de la llibreta, talment com globus aerostàtics i han arrossegat en el seu vol paraules, frases i dictats sencers que s’han desplaçat pel cel de la classe com si estiguessin de celebració. Mentre la majoria de l’alumnat de 1r C, atònit, les observava, jo he posat la mà sobre la seva llibreta, que ja començava a posar-se dreta i, mirant la noia de fit a fit, li he dit, - Breyssi, estava escrit que passaria. Les teves vocals són tan grans que han esdevingut bosses d’aire que s’han elevat arrencant de soca-rel totes les altres lletres i paraules i ara, fins i tot, estan a punt d’endur-se la llibreta.  Mentre li ho deia i ella, mig preocupada i mig culpable, em mirava, el Luis, el gitanet de la classe,  assajava un fandango,...

 El venia avisant des de feia temps, però ell o no volia o no podia corregir el meu pronòstic. Mica en mica la seva lletra s’anava empetitint fins al dia d’avui que ha desaparegut del tot.  Quan va començar l’institut, classe de 1r ESO C, ja vaig detectar que aquella lletra seria la darrera i més contundent raó per a comprar-me les ulleres de prop. De tota forma, després de certificar la meva presbícia, li vaig dir que havia de fer el ferm propòsit de revertir la tendència i fer créixer aquella minúscula forma d’expressió escrita. Però no ho va fer. És més, crec que a mida que avançava el curs, aquell menut rastre s’anava aprimant més i més, de tal forma que, amb les ulleres posades, ja no distingia la rodona de les os i, molt menys, el puntet de les is. No puc dir gairebé res sobre l’accentuació i la puntuació  ja que mai havia estat incorporada a la seva críptica escriptura.  En tots els escrits que em lliurava, amb bolígraf vermell li anotava que calia...

  Tot. Absolutament tot el que deia ho feia en forma de pregunta. Em va arribar a preocupar però jo havia de seguir explicant.  A classe de català, mentre corregim els exercicis sobre l’ús correcte dels pronoms m’adono que a la meva alumna Mílgia li està passant un fet inusual. ¾     Mílgia, et toca. Exercici 2.33 ¾     Què? ¾     Exercici 2.33 ¾     Quina pàgina? Quin exercici? ¾     Ostres, sempre estàs distreta! Pàgina 55, exercici 2.33, llibre de català, novembre, curs 2012-13, La Terra – a vegades m’exasperen i els faig una localització de la posició força extensa. ¾     Llegeixo l’enunciat?- em diu una mica ofesa per l’ excessiva informació ¾     Sí, si us plau – a veure si podem començar , penso mentre me la miro . ¾     Omple els buits amb el conjunt “per què” o amb la conjunció “perquè”? ¾     Vinga, digues ...

                                                                                                                Per a la Caren Després d’haver-vos corregit moltes redaccions al llarg del curs em vaig entestar a fer millores estructurals així que vaig decidir : “Cada quinze dies, plantejament, nus i desenllaç”  Dilluns passat tocava escriure  i vaig proposar de tema “ Un fet insòlit”.  També vaig facilitar més dades. Com a protagonistes podíeu escollir entre un adolescent, un noi dolent, un pescador i un pare d’adolescent. Tant feia si n’agafàveu un o tots quatre. M’agrada facilitar les coses.  Com a espai teníeu diverses opcions, una cova, una muntanya, un riu o la platja...