Per a la Caren
Després d’haver-vos corregit
moltes redaccions al llarg del curs em vaig entestar a fer millores
estructurals així que vaig decidir: “Cada
quinze dies, plantejament, nus i desenllaç”
Dilluns passat tocava escriure i vaig proposar de tema “Un fet insòlit”.
També vaig facilitar més dades. Com a
protagonistes podíeu escollir entre un adolescent, un noi dolent, un pescador i
un pare d’adolescent. Tant feia si n’agafàveu un o tots quatre. M’agrada
facilitar les coses.
Com a espai teníeu diverses opcions, una cova,
una muntanya, un riu o la platja. També us deixava un marge molt ampli per al
temps.
-Que no és que plogui o faci sol, Randa, que és una altra cosa això
del temps.
A la pissarra vaig
escriure,
¾ època
primitiva,
¾ medieval
¾ futura;
el 3215, per exemple.
El conflicte, el nus i
el desenllaç ja era cosa vostra.
Després de tenir tots
els ingredients, diríem que vau començar a cuinar. Bonica imatge, oi?
Mentre em passejava
per les vostres taules que, seguint la metàfora anterior, havien esdevingut
fogons, vaig voler recordar que no volia cap inici de conte que tingués com a
primeres paraules” Hi havia una vegada”.
Que ja érem 1r d’ESO, que ja ens tocava
pensar-hi una mica més i que bé podíem iniciar l’escrit amb un diàleg, amb la
descripció d’una situació o la d’un personatge.
¾
Així que ”Hi havia una vegada” no es pot?
¾
No.
¾
Doncs
quina me! Què difícil!
La veu despistada de
sempre va demanar, “Què hem de fer?”. Li
vaig enviar una mirada penetrant i malèfica i li vaig dir que si havia acabat
de xerrar li preguntés al seu company.
Després de buscar, en
el sostre o bé en el terra nous començaments, la majoria us vau posar a crear
Fa
molt de temps...
Una
vegada...
En
una cova...
Era
un dia...
Tothom estava en marxa
menys la Caren.
¾ Què et passa?- em vaig acostar a
la seva taula i li vaig preguntar.
¾ Què és un fet insòlit?- em
va demanar com si fos la primera vegada que sentia aquell mot.
¾ Ja ho he explicat dos cops, Caren-
vaig
dir molest
¾ No, no ho entenc. No sé com
fer-ho. Profe, explica-m’ho!
¾ És un fet inesperat, fantàstic,
estrany. Ho entens? Fa un moment que ho he explicat. Ja t’ho he dit. On eres?
Per què no m’escoltes a la primera?- li vaig dir una mica
enrabiat ja que no era la primera vegada
que aterrava just en el moment que la resta ja estàvem esperant les nostres
maletes a la cinta transportadora.
¾ Sí que t’escolto, però no t’entenc. No sé què vols que faci.
– tot posant cara d’ofesa.
Tot
just acabar de dir això va aparèixer entre els seus llavis un petit núvol verd
que, mica en mica, anava prenent forma de paraules. La noia es va espantar i jo
(avesat a situacions de tota mena a classe) de seguida la vaig calmar
explicant-li que en aquell precís moment estava succeint el fet insòlit que
ella, incrèdula, no es veia capaç d’inventar.
¾ I
ara què faig, profe?- em va dir, un pèl perplexa.
¾ Doncs està clar. Comença a copiar
totes les paraules i frases que et surten de la boca.- li
vaig dir mentre em meravellava de la bona lletra que era capaç de pronunciar.
¾ D’acord. Però estic una mica
espantada.
¾ Doncs,
digues-ho, més o menys així, “la noia,
amiga del pescador, estava espantada quan va veure que aquell fil verd que
brollava de la seva boca es transformava en les paraules que deia...”
Vaig mirar la resta de
la classe i vaig veure com, bocabadats, resseguien les paraules que la Caren
anava dient. Llargues frases que pujaven fins al sostre i després de xocar-hi,
les lletres esdevenien fumera verda que corria desfeta cap a la finestra
entreoberta.
Instants després la
Salomé, em va mirar i em va dir,
¾
No
es justo, yo también quiero hacerlo.
Li vaig recordar que
estava en classe de català i amb cara d’enfadada va retornar al seu escrit.
Comentaris