cosesquenoespodentocar

Suaus cauen els seus cabells, (com pluja, com teló de fons) i la roba que porta i els braços i les mans... Els dits: Blancs i negres. Escenari i espectadors. Barretes de fusta que provoquen la màgia dels sons. Suau el seu esguard còmplice quan amaga una nota perduda entre              bastidors. Suaus són els llavis que dibuixen un somriure I fluixet, a cau d’orella: “Ho has fet molt bé” Aplaudiments. Suau quan acarona buscant un petit teclat en uns petits cabells. Suaus notes, pessigolles a la pell.

 Fart de gratar-se Son Goku va obrir la porta de la perruqueria. Tothom es va girar en sentir les campanetes dringar i es van quedar bocabadats en veure el personatge que acabava d’entrar.  Les perruqueres van deixar de tallar, rentar i tenyir i es van quedar de pedra. No s’ho podien creure, seria possible que haguessin escollit la “pelu” per a filmar un nou episodi de “Bola”? Increïble.  Un cop superada la sorpresa una clienta que esperava el seu torn llegint el “Diez minutos” es va acostar amb un llapis i la factura de la fruiteria perquè li signés un autògraf. Molt atent, li va demanar el nom i va posar A LA MEVA AMIGA MARIANA, que era com es deia la senyora.  Amb un parell de palmades de na Rufi, l’encarregada, tothom va reprendre el que estava fent. Un cop, tot controlat es va acostar a l’heroi i li va demanar què desitjava. Son Goku la va agafar del braç, la va dur a un cantó de la sala i li va dir a cau d’orella, com un secret: ¾ ...

D imecres a la tarda, distret per la lectura dels nous horaris de l’activitat d'aiguagim, vaig anar a petar al vestuari de noies. Quina vergonya!  Vaig estar de sort perquè en aquell moment no hi havia ningú canviant-se. Tan sols es sentia una cançó taral·lejada i humida que sortia de la zona de dutxes. Aquella solitud de crits i mirades espantades em va permetre esgarrapar, en el bell mig del lloc prohibit, unes dècimes de segon a la urgència de sortir escopetejat.  Un temps preciós per poder fer un reportatge visual del camp contrari. Un escenari, per cert, amb més colors que l’àlbum “Vida y color”  Un cop superat l’ensurt van esclatar en el meu nas cent mil fragàncies, un univers d’olors d’arreu del món, començant pel Carib i acabant per la Mediterrània. Les flaires es barrejaven amb el baf de l’aigua calenta i m’humitejaven els braços d’un nou aroma inventat. El terra era net i les papereres anaven plenes de capsetes blanques, roses i ve...

          Com li ha passat?- Li van demanar a la mare. ·          No ho sé, demani-ho a ell. A mi tan sols m’ha dit que li rajava sang del coll i que, de seguida el portés al dispensari, que la sang no parava i corre agafa el cotxe, vinga, vinga!- va dir ma mare mentre es planxava el davantal amb les dues mans. Jo també em demanava com m’havia passat i no trobava cap resposta lògica. Estava estudiant quan he sentit una forta fiblada al coll i, de cop,  m’ha començat a sortir sang. ·          Què t’ha passat, noi? – Em va dir amb els guants tacats i els ulls examinant la ferida. Tens com un mena de punxes clavades sota el lòbul de l’orella. – Em va contestar abans que jo li pogués respondre.- Semblen punxes de garota. ·          Què? Doncs jo no he estat bussejant i ni tan sols he anat a la platja. Fa segles que no hi v...

Ara que ja és l’època de tenir, dins una caixa de sabates, els clàssics cucs de seda, se m’ha acudit tota una història d’amor. I diu així:   Ell tenia 14 dies de vida, igual que ella. Ell va néixer d’un ou instal·lat en un cantó , a mitja alçada. Ella, a peu pla, sobre la resta d’antics cagallons negres. En la foscor de la caixa, tan sols il·luminada per uns 25 foradets, de la temporada passada, fets amb la punta del llapis d’en Llopis; la cara que, de tant en tant, s’hi abocava i els ventilava amb la seva respiració. Unes vegades amb olor de palote de maduixa i d’altres, puagg!! amb gust d’all o ceba. Vinga entaforar-se de pizzes camperoles!!!   Ell també endrapava i molt, 14 dies i ja tenia tot un centímetre de llargada, un desproporcionat caparró i un lluent bec negre. Ella menjava, per instint, sense esma, anava fent. Li encantava la morera fresqueta, però tampoc li feia fàstics  a les fulles que s’encongien i es quedaven resseques. Ell no, quan s’o...

                                                                Et confiàvem qualsevol secret, sentiment o improperi cap als nostres superiors. Impassible, callat, en silenci, eres dels pocs que sabia escoltar. I el més important, no eres d’aquells que et volien salvar de la depre amb algun consell de pela amb cinc. Obria la porta metàl·lica del sistema de megafonia  i allà estaves:  tranquil, seré, assegut en una cadira o bé a terra, en un ínfim espai de metre quadrat.  Arribàvem abatuts i mig adormits a fer la guàrdia i et teníem fent-nos companyia. Hi havia algun capità que ens obligava a restar tot el dia allà ficats, per si se li acudia anunciar qualsevol disbarat en qualsevol mome...

Ella sempre havia cregut en els contes de castells, granotes i prínceps i és per aquest motiu que el seu màxim objectiu a la vida era aconseguir casar-se amb un príncep blau.  Des de ben petita que havia iniciat la recerca; a la classe dels peixos a P-5 ja va pensar que l’havia trobat. Es deia Manel, era molt simpàtic i dibuixava molt bé. Un bonic dia de primavera, mentre la senyu estava ensenyant a barrejar colors en el racó dels artistes, la Júlia va agafar desprevingut el Manel. El va estirar del cinturó de la bata de ratlles i així, a propet, a cau d’orella, va buidar el seu cor ¾     Manel, vols ser el meu noviu?- havia sentit a d’altres que això es feia així ¾     Ai, deixa’m!- i el noi es va enretirar, avergonyit i molest, cap a un cantó de la classe.  La Júlia no va desistir i després d’un instant de rumiar l’estratègia es va tornar a acostar. L’altre no gosava girar-se i  la mirava de cua d’ull. Amb un diss...

  Al nas. A les cames, braços, peus, mans, orelles, coll, dits, fins i tot al cul si et poses a tir; a tot arreu. No hi ha cap lloc que els faci fàstic. La qüestió és menjar i no s’aturen a pensar en quina part del teu cos es troba el gènere en millors condicions. No s’ho pensen dos cops; els paios van sempre desmaiats. Tant se val el lloc on et trobis: a la feina, de vacances, a la platja, muntanya, riu, al Nordkapp, al Senegal. Allà hi són.  N’estic fart. Els odio.   Odio els mosquits !!!  Puc suportar els grans,  són molt espectaculars i brunzeixen de forma notòria però van al seu rotllo. Passen de tu. Mengen bitxets petits o porqueria microscòpica. Molesten quan es col·loquen a la tele però de seguida marxen i no són empipadors. A mi, aquests, fins i tot em fan gràcia perquè sembla que vagin una mica descoordinats. Van de cara.   Els seus familiars petits són repel·lents. Sempre estan amagats darrera un gerro, dissimulant en ...