cosesquenoespodentocar

Per què bades? Per què no estàs llegint? Em demana el profe que per què no llegeixo. Que per què no aprofito el temps ( i tant que ho faig. Un temps preciós que adoro) Diu que si segueixo així no milloraré en la fluïdesa ni en la comprensió lectora ( del tot cert) però... Ho intento, obro el llibre, vaig fins al punt on ho vaig deixar la sessió anterior i m’hi poso. De fet, el tema m’interessa. Va de vampirs. Però avui no ha pogut ser. Allà estava ella, a la cadira de davant, al bell mig dels meus ulls. Com cada dilluns, tocava lectura silenciosa ( 30’ ) i el cabronàs del profe m’ha fet anar a la seva taula fent-me indicacions amb les celles aixecades i fent moviments de direcció, cap a ell, amb l’índex arquejat. Ha captat el meu estat letàrgic i m’ha agafat del clatell,m’ha abaixat el cap fins a la posició de la seva boca i amb un suau gir magistral de 90º (en saben un pou) m’ha posat l’orella en posició de rebre un missatge amb veu de bi...

Aquell vaixell havia de sortir de port i el capità va reclamar la presència del pràctic per realitzar la maniobra. Mentre la nau començava a ciavogar dins la dàrsena, la llanxa dels pràctics va posar proa al canal de sortida del moll. Allà van posar punt mort i van esperar que el client posés rumb a mar obert. La petita i veloç embarcació es va acostar a la paret metàl·lica d’estribord del vaixell i el pràctic va pujar les escales de corda que menaven a la comporta que comunicava amb la cuina. Va entrar dins la nau i pels passadissos es va dirigir cap al pont mentre el pilot es separava i els avançava deixant un rastre d’escuma encesa sota la claror de la lluna. Fins aquest moment tot es feia segons el full de ruta i la reglamentació portuària. En Felip hi tenia la mà trencada. Es coneixia més bé el port que els carrers del seu barri. Fill de Gràcia. Tot correcte, tot en el seu temps, tot rutinari, excepte.... Aquella noia va sortir de la cabina inter...

Totes les clivilles metàl.liques i els tacs de fusta van començar a saltar. Els cargols rovellats de cabota allen es van desenroscar a gran velocitat. En sentir el cruixir de la fusta vaig alçar la vista i, en un tres i no res, vaig contemplar com es va desmuntar tot aquell moble. Ni temps per aixecar-me de la cadira! Tot va ser molt ràpid. Sobre el gres català de la biblioteca es van barrejar centenars de llibres de literatura diversos i les cares sorpreses del meu grup d’alumnes. En trencar-se el mobiliari, de les prestatgeries van començar a caure aventures de pirates, regles d’ortografia, mapes de continents, problemes d’àlgebra, el motor d’un cotxe peça a peça i fins i tot un experiment de física amb una pell de pollastre. Serpentejant sota les taules es van sentir fulls rebregats i renecs. Llibres oberts i tancats van ferir de cultura el meu grup de lectura.

Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan , va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles. Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz . Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors. A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà ....

Teníem el fanal encès i ens estàvem menjant l’entrepà de truita. La mar estava en calma i sobre l’aigua es veia el camí de llum que dibuixava una lluna plena. A la punta de la nostra canya telescòpica havíem enganxat un picarol amb una pinça metàl·lica. De tant en tant, m’aixecava de la cadira de càmping i donava una volta del fil sobre el meu dit. Res. Tornava a seure i a donar compte del meu xicletós sopar. Les mans em feien olor a suc de cuc i a mar salada. Pensava que potser ja no hi havia esquer, em tornava a alçar, recollia. Intacte. Llençava el més lluny possible el plom i cap a les roques a jugar amb el meu cosí i tres gats afamats. Després de tres quarts d’hora sense ni una llepadeta, delegava en el meu oncle, el fantàstic i noble art de la pesca. Nosaltres ens perdíem entre les ombres de les roques i ja no apareixíem fins a l’hora de plegar veles.

Davant del mirall es va trobar esplèndida. Estava contenta d’haver comprat el vestit. Havia quedat amb el seu xicot per veure una pel·lícula i sopar. Mentre esperava a la porta del cinema, somreia perquè sabia que en Josep la miraria de dalt a baix i començaria a llençar-li floretes. Trigava i va decidir posar-se a la cua i comprar les entrades. Quan ja les tenia hi va arribar. Es va disculpar, li va fer un petó i li va demanar si ja tenia les entrades. Ella, després de l’abraçada es va enretirar per tal que la pogués veure. El noi va començar a mirar la cartellera dels films que passaven a les diferents sales. Es van posar a la fila d’entrada, van seure a les seves localitats i, mentre es tancaven els llums, a la Núria li va caure una llàgrima de desil·lusió.