cosesquenoespodentocar

Me’n vaig a dormir cap a dos quarts d’onze. Tot està en calma, no penso en tu. Mig minut més tard ja estic dormint.  Un malson sobre vampirs em  retorna a la meva habitació.  No sabia com fugir de la mossegada d’una vella que em perseguia amunt i avall de les  escales d´un edifici vell, fred i brut. Quan ja em tenia i notava la seva fetor a mort, suor i draps vells; i els seus ullals començaven a penetrar el meu coll a la recerca de la desitjada sang, l’estat d’ansietat i l’ensurt em van ajudar a desaparèixer. Quin estat de felicitat provoca saber que tot havia estat un somni, oi? El color vermell de la sang que em volien succionar a l’altra banda de la consciència encara perdura en el meu pensament. El rellotge digital de la tauleta marca les dues i deu i jo tinc els ulls com a plats. Ara sí que ja estic  per  tu. Per obsessionar-me de nou amb tu. Noto la teva presència i el delit que em professes.   Ara t’hi espero, com moltes ...

A mi les classes em surten molt ràpides. Si més no això és el  que sempre han comentat els alumnes, Profe, només queden 10 minuts! Profe, que ràpid ha passat el temps! Profe, la classe ha passat molt ràpida!                                                                           No sé, m'emociono, penso que tot està entès i vaig fent tot, potser sí, una mica accelerat. I un dia va passar.  Vam començar la classe i en cinc minuts ja estàvem recollint. No sabem per on s’havia escolat el temps. En no res vaig explicar l’accentuació; fer exercicis orals, escrits, resoldre dubtes, veure la presentació de la llibreta...  Sorprès de l’hora els vaig dir que no li ho comentessin a ningú. Ells no ho havien  rumiat, tan sols eren feliços per haver superat una classe mé...

                                         Per a la Nerys, amb estima Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres de la finestra, trencat. Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el fred i el vent que entrava per l’espai buit   que havia quedat. –                   Què ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit. –                   El què? El què?– Em diu el Jose P. –                   Que què ha passat? NO US ADONEU QUE FALTA UN VIDRE?- pujant ...

Per als meus alumnes de CL de 2n d’ESO A les vuit tenia hora i ja passaven vint minuts.   Havia arribat a tres quarts, o sigui que ja   en portava   trenta-cinc   mirant-se revistes del cor. Davant d’ell, asseguts al costat de la màquina d’aigua que,   de tant en tant, anava fent glup, glup   hi havia una parella llegint; ell, el Muy Interesante i ella, una revista d’interiors de cases. Havien entrat a la consulta uns deu minuts més tard que ell, així que tenia clar qui era el següent en ser atès.   Mentre esperava, ja havia vist desfilar dues visites, una senyora espantada; i un jove totalment tranquil, com si portés tota la vida assistint al dentista.   A la tele, que tenien penjada de la paret,   anunciaven la previsió del temps; va alçar el cap per veure les imatges just en el moment que,   des de megafonia, anunciaven el seu nom, Ludovic Magre, porta 4. Es va aixecar,   va deixar la revista sobre la seva cadira...

Aquest noi és alt i intel·ligent, però no m’interessa. I aquest altre? Bufó, veu potent com la del   Javi López del PSC (pobre,! Quin fiasco per culpa del Pere Navarro!) i alt com un Sant Pau; no m’interessa. I aquell? Sembla un passerell, un pèl fondon , però té alguna cosa que m’atrau. Ai, ves! La meva amiga té un curiós sistema per fer catàlegs de mascles interessants o refusables. Un dia, tota intrigada li ho vaig demanar. Ve a ser així: La Mireia té una moto i dos cascos i destaca per ser espavilada, traçuda, imaginativa i amb empenta. Rumia una mica i, de seguida ja ho té. S’hi posa. A què? Qualsevol tema. Tant li fa el nombre de tecles. S’hi llença. L’he vist fer de tot. Cambrera en un pub d’Aribau, perruquera en el pis d’una amiga, fer massatges a estrangers en hotels de 4 estrelles, fer tots els tres mils dels Pirineus, cuidar tortugues a Mèxic... No sé, és d’aquells belluguets que difícilment tenen una estona per a estar a casa.   I, a més ...

Polseguera: les ombres dels pollancres escombren els camins Dins el túnel el cel es perd i el sol es pon. Sota el pont l’ombra fa barraqueta i encén el foc. El fum dels focs i la boira del matí el poble es confon Camí del carrilet, ja no se’t veu, ja no se’t sent. T’han tret les vies i, ara, quan bufa el vent només ho sembla que véns. Ja no tens vies. Vius dins els marcs de les fotografies. Camí del carrilet, a banda i banda heures, molses i arrels viuen de rellogades. Les heures fan vestits de punt i de llana. Si les enamores estàs perdut. Uns quants pardals damunt els cables elèctrics fan notes musicals. Sobre la roca dels cims més alts Els arbres dibuixen crins de cavalls 18 fulles seques ben arrapades a les branques No volen creure que han mort.

L’aigua per la sèquia baixa esbojarrada els fangs s’han  begut les maragdes. Ha plogut i plourà? el camí de terra, tot entelat, se’ns queda les petjades. Un cel de plom encara ens amenaça. Se’ns fan lleugeres les cames. Les bicicletes amb un traç irregular simulen  vies. Se senten els lladrucs de gossos tancats diuen que volen sortir i sucar les peülles en els tolls, en el fang. Una gran cassola de llautó, abonyegada, bressola l’aigua. Un cargol s’ho mira i se’n torna a casa. Damunt el camí moll els tolls prenen formes de fràgils mapes. Una bromera insistent simula els cabells d’una àvia al llevar-se. Mou  formes espectrals, entre els arbres algú hi escriu històries de fantasmes. Uns arbres amb artrosi gronxen perles al palpís de les branques. Un canal acull l’aigua i la calma. En passar per sobre el pont ens ensenya les calces. El sol a mig sortir treu la baieta i eixuga el camí. Jaume Girona, 3 de març de 2014. ...