cosesquenoespodentocar

Avui a classe en un text que pertanyia a un dels contes de l’escriptor rus, Anton Txékhov parlaven de les farinetes que li donaven quan era petit al protagonista de la història, en Vanka. -Profe, que són les farinetes? - És una cosa que tots vosaltres heu menjat. No us en recordeu? -No. Què és? - Doncs és aquell menjar que us donaven quan éreu nadons. Són com unes pòlvores, suposo que de blat, que s’acompanyaven de llet calenta, es remenaven i estaven boníssimes. - Papillas. - Sí, farinetes. - Ara ja no us en recordeu de com eren, però tranquils que quan sigueu pares o mares les tornareu a tastar com feia jo.   Tinc un magnífic record dels plats de farinetes perquè calia provar-les abans de donar-les de menjar als bebès. Quan arribava el vespre, les preparava i feia una culleradeta de prova per veure si estaven prou calentes o prou ben fetes. Us puc assegurar que sempre queia un segon tast perquè estaven brutals i tu ja tenies gana perquè també eres persona humana que esperava...

Avui he explicat al 3r A com s’estructura un text periodístic. A l’hora de posar un exemple per tal de fer més entenedor el que els deia, m’ha passat pel cap l’impacte imminent d’un meteorit molt a prop de l’institut. M’he emocionat i li he posat data d’arribada, velocitat, diàmetre i càlcul de danys. He marxat anys llum del meu propòsit inicial i algú s’ha preocupat de la magnitud del problema que tenia la humanitat,  llavors  una companya li ha fet saber que era un supòsit de notícia, que no era veritat.  M’ha agradat, però he volgut treure tensió i he anat a la finestra a donar un cop amb l’ungla. Com he notat que no sabien que estava fent, els he dit que el meteorit acabava d’impactar contra el vidre, ja que l’atmosfera destrueix moltes masses que xoquen en ella i, per sort, tan sols ens arriben petites engrunes espacials. Després els he dit que si a classe notaven algun petit impacte al cap, no creguessin pas que es tractava d’un objecte celestial sinó un tros de...

Les cendres de Filibert Trencaoli voleiaven com a coloms en forma de núvols. Teresa Aiguadolç, instants abans, havia pretés alliberar-les damunt el jardí de margarides encantades de sol. En Maties Lupul, el gracienc jardiner, que en aquella hora resumia les branques d'un vell xiprer, va rebre l'impacte del consistent fum gris. Mentre es refregava els ulls niava en ell un pensament. El senyoret Marcel Jupió estudiava història, la mademoiselle Francina Piu jugava amb les nines desballestades.   En Maties, absent d'ell i posseït pel Filibert en pols, va tenir un pensament aliè i d'esma va dir: -Mai vaig ser teu, Teresa. M'ennuegava veure't. I en dir aquestes paraules, en Maties va tossir i empassar saliva intentant neutralitzar una carraspera que tot just acabava de notar.

El secret confinat Avui tot s’ha descobert. Com cada matí tenim el costum de dir-nos bon dia i mostrar la cara que fem. Aquest matí he decidit provar una foto en  picat amb el braç estirat, us l’he enviat i tu t’has adonat. No havia d’haver passar. M’he confiat.  Sí, tinc el braç més llarg. Actualment uns 60 centímetres. Però tranquils que la cosa està millorant.   A mida que avançava el confinament m’adonava que un braç el tenia una mica més llarg que l’altre. Amb la mama vam decidir fer marques a la paret com quan vosaltres creixíeu. Per això tinc clar que vaig pels 60, però havia arribat a més, no vull dir fins a quant, no val la pena; tu mateixa pots fer els càlculs encara que no té sentit. Vam mirar que per cada dia suposava un centímetre, però des que van aplicar la fase 0 he notat que començava a minvar. Sí, també ho hem mesurat, 30 mil.límetres per dia. Per això ja no hem dit res, no us volíem preocupar, la cosa va de baixa i ja estem esperant l...

Capítol I El de química Aquest paio està sonat.  Jo com a tutora he hagut de fer mans i mànigues per a contactar amb alumnes, despertar-los metafòricament i literal, espavilar les famílies i recordar-los que no són vacances. Ho he fet i m’he cagat en aquest confinament que m’ha transformat en una agent de l’stasi més que no pas en una profe. He aconseguit que ara, quan fem el meet setmanal de tutoria no em mostrin ni el rostre i tan sols deixen veure o la seva inicial o alguna icona d’un bonic gatet. M’ho faran pagar. Ho he fet perquè creia que ho havia de fer. He passat de tutora “enrotllada” a plasta en dos mesos. D’acord. Ja sabem com són ells i les famílies. Coses de l’ofici i la situació; ho accepto. Feina extra, ja sabem que el cos docent moltes vegades esdevé el cos del voluntariat, però res a dir. Ho fem perquè hi creiem. Ho fem per ells i elles, perquè ens preocupem i volem que se’n surtin. Compte! Ho seguiré fent tantes vegades com calgui i em refot el qu...