cosesquenoespodentocar

  Avui m’he deixat el mòbil.  Quan estava a l’alçada de l’estació de Bogatell m’han vingut ganes de fer el wordlecat de cada dia i m’he adonat que no hi era. M’he capbussat fins al fons de la motxilla, he bracejat dins la foscor de la Fossa de les Marianes i res. L’he cercat desesperat, he obert i tancat cremalleres, he furgat en totes les butxaquetes i seccions i, finalment, ho he admès. He alçat el cap per tenir una mirada interior i he vist clar que me l’havia deixat a casa, fent companyia al petit estoig i al llibre de poemes que estem treballant a batxillerat. M’he calmat i ho he acceptat.   Quan a les vuit  he entrat  a la classe de 3r A m’ha semblat oportú dir-los-ho. Sempre he pensat que explicar  algunes qüestions personals t’acosten a l’alumnat, encara més si és per reconèixer que ets un humà despistat, talment com ho són ells. Així que he obert l’armariet de l’ordinador i, esperant a que s’engegués del tot,  els he dit que avui els pass...

 Ha estat en el ziga-zaga de les tanques de la vacuna, a la Fira; pavelló 4.Ens haurem creuat les mirades unes 5 vegades. A la 3a li he mirat el culet. Un 8, 5. Somréiem, a cada volta una mica més. Anava davant meu i ens separaven uns vint-i-cinc prevacunats com nosaltres. La majoria dels quals, capcots, miraven el mòbil. Nosaltres, no. A cada volta una ponderació, un jugar a endevinar el seu món. És professora de francès; no, de visual, enginyera, té una botiga de roba, treballa en un coworking en alguna cosa de mediambient. M'hi he fixat, ha entrat en el box 5. Ha arribat el meu torn i m'he vacunat. Quan m'han demanat si tenia alguna al.lèrgia,  m'han vingut ganes de dir, al.lèrgia, no, però estic una mica enyorat.  -Ja està, vés una estona a la zona de descans.  A la cadira hi he deixat tota la roba i me l'he anat posant per capes. Estic de sort. Això no ha acabat. Malgrat ser un espai grandiós, està aquí,  davant meu. Li noto, somriu. Sap que estic darrere. ...

Després de llargues nits mirant la làmpada, resseguint mosquits, imaginant els colors que li podrien anar bé a la meva habitació em vaig decidir a fer el gran SALT. No sé ben bé ni l’any, ni el dia, ni l’hora, però sí que un matí vaig despertar amb un malestar profund. Em feia mal tot el cos. Tota la carcassa que m’encabia. Talment com un caramel de taronja dins un embolcall de menta. Puag! Detesto la menta. Aclarim-ho, em sentia dona i era dona, perduda en un laberint de pells, carn i ossos que no em pertanyia i del qual volia fugir. Ariadnaaaaaaaaaaa! De seguida em vaig posar a trobar la sortida. I no em vull allargar gaire perquè no és el tema. Vaig trobar la sortida. Sóc la Cristina, tinc uns bons pits, unes bones cuixes ben llises, depilades, fan goig. Un cervell que  sintonitza bé la meva freqüència i un cor que batega, ara sí, al meu ritme. Sí, encara tinc un assumpte pendent amb un nino que viu de lloguer al del pis de baix, però aquesta finca la vaig heret...

ESCENES QUOTIDIANES Ella va obrir els braços i m’hi vaig encaixar. Feia fred i la calidesa del seu jersei verd d’angorina i l’escalfor dels seus llavis, que començaven a lliscar per lòbul dret de la meva orella, em feien sentir a gust. Em vaig fer bola i, fins i tot, em podria haver adormit. El ritme acompassat del seu cor em recordava que la vida estava en funcionament i no podia desaparèixer, malgrat que els meus ulls ja es posicionaven en sentit contrari.   Va voler remoure’m per tal de cercar una relació oral però el meu estat de satisfacció s’hi resistia al canvi. Com més em sacsejava, més m’encaixava, com si volgués formar part de la seva biologia, del seu ecosistema.   Després d’una bona estona arrapat, em va regatejar i de cop i volta estava a l’exterior, sense cap mena de protecció. Sol, fred, apartat del seu escalf i del meu peluix.  Llavors em va dir Escolta, no et facis el ronso. Hem quedat per a parlar sobre les obres. Vinga, va, sempre fas el matei...

 Et lleves d’hora, et dutxes, t’afaites, et poses desordorant i  tres xip-xip de colònia; et mires, t’agrada el que hi veus i tanques el llum. Vas a la nevera i agafes el tupper amb trossos de variades i fresques fruites que l’Alba, amb amor i vacances, et va preparar ahir. Et sents fresc i despert malgrat que són les 5h. de la matinada i cal anar a treballar. No et fa mal el costat; feia dies que no et trobaves tan bé.   Entres a les 6h. però t’agrada arribar d’hora per a canviar-te, saludar tothom i “platicar” una mica abans de començar la jornada laboral. Els carrers són encara foscos i els llums dels fanals mostren la teva ombra allargada camí del metro. La hi vas resseguint i veus com s’arronsa i s’allarga depenent del feix de llum.  En aquest joc de mirades descobreixes al terra, al costat d’un banc de l’avinguda Mistral, un bitllet de 100€. No t’ho acabes de creure però t’ajups, l’agafes i urgentment te’l fiques a la butxaca. Et poses una mica nerviós i n...

 Avui, 15 de juliol m'he despertat ben d'hora i m'he dit que volia notar que estava de vacances, així que no ho he fet esperar i m'he rentat, m'he vestit i cap al carrer que hi falta gent. Només sortir fora,  badar en tancar la porta de l'escala i no enfilar de pressa el camí del metro ja m'ha proporcionat una sensació de llibertat que enyorava. Ara tan sols em faltava decidir si anava cap a la dreta, al bar de la Montse, o a l'esquerra, al del Papitu. M'he deixat anar i m'he trobat davant la llarga barra de tapes que regenta en Pep Romàs, en "Papitu" per a tothom.   Dret i estirant el coll he fet un bon repàs i m'he enamorat d'una truita de xampinyons molsuda, brillant i sucosa.   Surto fora, una cervesa, unes llesques de pa amb tomàquet i un tros d'aquesta truita. Fas molt bé, acabada de fer, ben calenteta està.  He mirat el mòbil i quan m'han servit, ep!, amb forquilla i ganivet, m'he concentrat i m'he alliçon...