cosesquenoespodentocar

Estava realment esgotat, però no podia passar gaire estona més assegut en aquell tronc. El seguien. Si més no, així ho creia. Al llarg del seu recorregut havia sentit, darrera seu, el crepitar d’una branca en trencar-se, moviment de pedres en ser arrossegades i la bellugadissa sospitosa d’algunes plantes. N’estava convençut; anaven per ell. Després de beure l’últim glop de la cantimplora, en Miquel continuà la seva fugida. Deuria fer unes dues hores des que s’havia internat al bosc. Estava extenuat. Tenia la camisa xopa, els cabells humits i el rostre encès. Havia fet un gran esforç per no deixar-se atrapar, però ara li començaven a flaquejar les cames. Ja tenia una edat... A uns 200 metres a la dreta del caminoi que seguia va veure una cabana. Semblava un refugi de muntanya. S’hi atansà lentament, picà amb la mà oberta sobre la fusta i ningú contestà. Va empènyer la porta i es va obrir. Dins no hi havia ningú. Cap estri de cuina, cap resta de menj...

Mestalla era de quatre colors, blau del cel i de les nostres samarretes i banderes, vermell de les seves. Blanc dels dos i verd de la gespa. I són els que entraven a gran velocitat als meus ulls. Una explosió d’imatges amb quatre colors. Després se’m van destapar altres sentits, com quan badalles i se t’obren les orelles. Allà tothom cridava. Al nostre sector, Papitu, Papitu, on vas que som aquí! Avui guanyarem que ja toca! Què? Que avui guanyem, collons!!! I tant, i tant que sí! Per això hem vingut, no? A les seves files, Estos periquitos se van a ir con la cabeza debajo el ala. Si nunca han ganao na! Semo lohindio, loh corxonero, el Adddléti! Lo siento shavale, pero us vamo a dá una palisa. I encara hi havia algú que no sabem que feia allà que deia, mirant a uns i als altres: Que guanyi el millor! I tots: Vete a dormir la mona, chalao! I em venia l’olor a herba, ...

Aquest migdia quan he anat a recollir la roba de l’estenedor, era verda. Verda. Això sí, amb diferents tonalitats de verd, però verda! Increïble! A casa, gairebé sempre seleccionem tres tipus de roba: la fosca, la vermella i la blanca. Les peces verdes pertanyen al primer grup, al fosc. La roba que la nit anterior havia estès corresponia a la tercera classe. Roba blanca: Llençols, pijames clarets, calces, calçotets, mitjons, fundes de matalàs, mocadors (després d’estar en remull en un gibrell) samarretes blau cel, blanques, grogues, verd fluixet, mmmmmmmm! Ah!, és clar. La roba verda si és més aviat de color allimonat, oliós, citrí, pertoca al conjunt 3; roba blanca. Aquest migdia el que he trobat a l’estenedor ha estat roba verda del primer tipus; per tant fosca i roba verda del tercer tipus; per tant clara. A la rentadora de la nit anterior no hi havia cap peça verda, ni fosca ni clara, o sig...

Mentre vèiem la penúltima cursa del mundial de F1, s’ha presentat a casa un ser d’un altre planeta. Han picat a la porta i la meva mare, que estava a la cuina, ha anat a obrir. El meu pare ni s’ha immutat. Sempre fa igual, l’home viu desconnectat. Quan seu al sofà i mira la tele es transforma en planta decorativa. A vegades ens fa el favor de mirar-nos mentre li expliquem alguna cosa i ,amb molta sort, belluga el cap amunt i avall per fer veure que segueix el fil d’allò que se li explica. La meva mare ha xisclat en obrir perquè esperava la Trini, la veïna de dalt (sempre ve a petar la xerradeta amb la mare). Quan ha vist que aquell individu no venia a vendre res ni a convertir-nos a cap religió l’ha fet passar senyalant-li el sofà. Ha dit, - Mariano, un amic teu! El meu pare l’ha mirat i li ha fet un lloc al sofà. L’alienígena s’ha assegut i tots tres hem estat veient com l’Alonso perseguia de prop el Cavallino rampante de Kimi Raikonen. El Tarzán (que és el meu gos) d...

De ben petit ja havia somiat a tenir una guitarra. Li encantava tot el que feia referència a aquest instrument, la forma, les cordes, la posició de les mans, com s’adormia en la cama del músic, etc. N’estava enamorat. Tenia una veïna joveneta que al tornar de l’escola sempre es posava a tocar. Gairebé sempre les mateixes cançons. Les podia taral·lejar de memòria. Començava una peça, s’aturava i tornava a reiniciar. Després va endevinar que n'estava aprenent. Les seves notes omplien l’escala, el cel obert i molts dies xafogosos d’estiu. Com li hagués agradat haver après a tocar aquell instrument! Però no va ser possible. A casa seva mai havien anat bé de diners i una guitarra era tot un luxe innecessari, una cosa secundària. Fins els nou anys sempre la va demanar als Reis però mai va arribar. L’any que va fer els deu la va treure de la carta. No va escriure res. Uns dies abans de la nit màgica, mentre la mare estava fent el sopar, li ...

Anfield Road Old Tradford i... Els havia sentit discutir a la cuina. No entenia gaire el que deien, però sabia perfectament que hi havia problemes; que el meu pare tenia un problema. La mare li deia que ja n’hi havia prou, que ja era el tercer cop i que totes les lliures que guanyava fent de taxista s’evaporaven. La mare, sanglotant, li va dir que era l’últim cop o que un dia es trobaria la porta de casa tancada. El meu pare estava palplantat, amb el cap cot, mirant els fogons mentre la mare parlava, cridava, plorava i anava amunt i avall de la cuina. Quan ella va deixar d’esbroncar-lo, va intentar explicar els motius que el portaven a fer el que feia. No s’excusava, tan sols volia ésser entès. Vaig pujar les escales en silenci i em vaig tancar a l’habitació. Un cop al llit, em vaig tapar fins al cap. Dins l’obscuritat de la meva cova, em vaig posar a plorar i vaig deixar de sentir els meus pares. És un home intel·ligent, gairebé tant com la meva mare. Sap...

Hi havia un cartell metàl.lic enganxat a la porta : Only residents i això m’indicava que no podia passar per aquell camí. Vaig recordar el debat que un any abans es va fer al meu país sobre la llei de costes, els accessos a les platges. La conclusió a la qual van arribar els/les nostres representants va ser que no es podien barrar els camins que menen a la vora del mar.  Basant-me en la legalitat he passat de l’avís restrictiu i he baixat cap a la platja. He hagut de passar per muntanyes de dunes, algunes amb molta vegetació. Al llarg del caminoi m’he trobat amb cabres i m’he dit: “Ostres! cabres a la vora d'una platja; impensable a casa nostra!” Al meu pas, elles se'n retiraven i em deixaven pas. Jo els anava fent el típic: “Béeeeee”. Quan he arribat a la duna més alta he vist la caleta: Immensa! A banda i banda, tancant la platja, roca i pins. Bestial! Cap hotel, cap parador o bloc d'apartaments,  ni tan sols casetes blanques que a vegad...

Arriba dissabte i a taula hi ha uns formidables macarrons amb sofregit i trossets de salsitxa. Tota la casa en fa olor. És un moment especial de la setmana. En el moment que sec a taula m'agradaria no encetar ni participar en cap tipus de conversa ni distracció que em pugui perturbar. Tan sols vull estar concentrat en el meu fantàstic plat de pasta setmanal. A la pregunta sobre quina cosa és la felicitat, una de les meves respostes clares i contundents seria el plat de macarrons (amb ratlles) del dissabte. Hi ha qui dirà,ostres quina banalitat i poca-soltada; a la qual cosa jo respondria: I? Ep! que em criden per dinar. Vinga, vaig passant. Ostres, avui hi ha espaguettis. Tant se val. Tot el que he dit sobre els macarrons serveix per a ells. MMMM! Bona oloreta. S'acaba la literatura, comença la teca. Marxo. Un plat de felicitat m'espera.

Me'l va explicar la Tonyi, la mare de la Sara. Més o menys anava així... Després de sopar agafà l’ampolla d’aigua i li arrencà, lentament i amb molta cura, l’etiqueta. El seu marit la mirà un instant, però no li digué res, a la tele estaven fent un resum de la jornada futbolística. Anà a l’estudi, agafà una carpeta buida i guardà el paper rectangular i un pèl enganxós d’aigua de Viladrau . Després de tancar les gomes, s’aturà mirant el sostre, féu petar els dits i ràpidament entrà a la cuina , obrí l’armari de sota la pica i agafà la garrafa d’aigua de Ribes i ajudada d’unes tisores desenganxà l’etiqueta. Ja en tenia dues al sarró. Tot seguit de desparar taula, fregar els plats, portar la nena a dormir, rentar-se les dents i posar-se el pijama s’assegué a taula amb un boli i un full blanc. Mirant el rellotge de cucut que havien portat de La Selva Negra pensà... i passat un instant començà una llista: Revisar fotos de la biblioteca. ...

L’hem estat perseguint una bona estona. Hem jugat, hem cridat dins i fora de l’aigua quan ja crèiem que el teníem i, finalment, hem renegat a cor un “me catxis la mar” quan ha saltat del salabret i ha nedat, amb força estil, tot s’ha de dir, fins a filtrar-se sota una roca plana que hi havia just sota els nostres peus de plàstic allargats. La colla ens hem fet una mirada embafada a través de les ulleres. Hem sospirat pels tubs i de seguida ens hem entès. Calia pescar-lo el més aviat possible. No hi havia temps per preparar estratègies submarines. Com he dit abans, l’amagatall de l’octopusi era una pedra plana i es podia agafar bé. Més o menys tindria un metre quadrat. Hem agafat aire i ens hem capbussat. L’hem pogut moure una mica i això ens ha motivat per fer un segon intent encara més vigorós. Segon intent i la roca s’ha desplaçat totalment. Ni rastre del pop. Fracàs? De cap manera. Ara sí que ens hem reunit. Com si es tractés de la preparació d’una jugada de waterpol...