cosesquenoespodentocar

Ahir, mentre llegíem Mar i cel, van disparar un tret a l'Ashley. Ella no va sentir el dolor de l'impacte, tan sols va dir "a",  així, una sola a, en minúscula.  Feia gràcia perquè tots els que estàvem vivint la lectura, esperàvem, si més no, una expressió de dolor i 5 o 6 "A", així, en majúscula.  Em vaig mirar la noia i li vaig demanar una mica més de passió en la seva interpretació de Blanca.  --Ashley, pensa que aquesta noia cristiana es posa davant de Saïd, el seu enamorat, per tal de salvar-li la vida. Torna-hi, si us plau.  Abaixa el cap al llibre; tothom està espectant. Es mira la lletra i diu: "a", una mica més fort.  Ho valorem amb un somriure i seguim llegint.  A vegades, a classe, les tragèdies esdevenen tebis drames.

Tanco els ulls i amb els fils i taques negres que viatgen pel lacrimal començo a construir una casa de dues, no, tres habitacions amb terrassa. Com la cosa es pot complicar hi barrejo una generosa dosi d’imaginació, i així, la decoro; hi col.loco mobles, finestres, cortines, i hi poso alguns electrodomèstics a la cuina. Ja que hi som, tot de disseny, MOLT CAR. Passadís a passadís la recorro i veig que ha quedat força habitable. Retorno del viatge arquitectònic, obro la porta de sortida i amb un ull veig un tant per cent de realitat. Ha començat a ennuvolar-se i ja podem afirmar que no és un dia de platja. L’absència de sol em recorda que avui és el darrer dia de vacances. Tanco el mig ull poruc i, encara amb el pany a la mà, torno a entrar a la casa. Venen els paletes i, de seguida, construeixen dues plantes més. Demano d’allargar els passadissos i afegir, si no és molèstia, un gran jardí. M’hi engresco i hi posem un camp de conreu que va a petar a una carretera que porta a una...

Divendres, dos quarts de nou i enfilo el maleït passadís del metro passeig de Gràcia. Vaig cap a la groga i davant meu es veu una munió de gent que criden i toquen les palmes. Alenteixo les passes i espero que, ells, joves, portin una marxa més que la meva i aconsegueixin allunyar-se de mi. Oh! No. Van cap a La Pau. Jo baixo a Poblenou. Compartirem metro. Es queden al principi i, quan jo passo davant d'ells, porten una felicitat pròpia de festa final de curs. Uns criden i d'altres piquen les palmes d'unes nadales gitanes. Sento com destrossen "pero mira como beben los peces en el rio". Me'ls miro amb urgència de pas i penso, si us plau que no hi estigui la meva Natàlia. Uf! No hi és. Marxo a l'altra punta de l'andana.

En un redactat de màxim 50 paraules n'he corregit 20 faltes. Increïble el nivell d'alguna gent. La nota deia que agraïa les facilitats que havíem donat per trobar, sense gaire feina, els diners i les joies que teníem a casa. Es veu que mai havia trobat tan bona predisposició per part dels inquilins. Deia, amb faltes de tota mena, que pel cap baix trigava entre 4 o 5 hores regirar-ho tot, i que en el nostre pis, tot ho havia enllestit en 25 minuts. Estava entre sorprès i avorrit i d'aquí que ens deixés una nota d'agraïment. Jo quan l'he vist, de seguida he anat a buscar el boli vermell perquè hi havia una bona quantitat d'errors ortogràfics.

Aquest matí hem arribat a l'illa amb Baleària. Hem baixat el cotxe del vaixell i com era molt d'hora hem dit d'anar a esmorzar uns entrepans preparats a casa, mirant la mar. La carretera ens ha dut des del port de Ciutadella fins al far d'Andrutx. Hem aparcat, hem agafat la bossa del menjar i hem enfilat cap al penya-segat. Ep! Ens hem quedat encuriosits, perquè un home estava pujat en una escala recolzada a la rodona paret del far. Ell també ens ha vist i ens ha cridat. - Bona gent, em podríeu ajudar? - I tant, què cal fer? Hem dit sense rumiar ( som així, esplèndids) - Em podríeu passar la banda blava que m'ha caigut? - Ah! D'acord. Què està fent si es pot saber? - Decorant el far, com cada matí. - Jo creia que el blau dels fars era pintat. - I moltes persones també ho pensen, però no. Una de les coses que hem de fer els faroners és de bon matí encintar el far. Això ningú no ho sap pas perquè la gent no acostuma a venir tant d'hora. Es pot dir que m...

És la tercera vegada que el iaio ens truca, això diu ell, quan la seva filla agafa el telèfon. - Papa, ja t'he dit que arribàvem a la nit. Estem al cotxe i no hi ha prou cobertura. No et preocupis més, quan arribem ja et trucaré. No, a qualsevol hora no. Ara hi ha molta retenció i potser arribem massa tard. Mira, fem una cosa. Si arribem a una hora prudent, et truco. Si ens trobem caravana et trucaré en passar la frontera. D'acord? No, no em truquis més. Doncs no pateixis. Vinga, un petó, adéu. - Mira que li he dit que no patís, que arribaríem tard. - Potser li havíem d'haver dit que arribàvem demà. - Per què? - Doncs per evitar-li el patiment. - Uf! Ja s'aturen de nou. -Encara no ha dit res l'Alba? Ostres des del matí. La primera vegada que fa barranquisme. Ja em té preocupada. Ja hauria d'haver dit alguna cosa. -Quan ha vist el mòbil per darrer cop? -No ho sé, s'ha tret la info. -Envia-li un missatge. Digues-li que ja som a Narbonne. A veure si respon. ...

Ara mateix acabo de descobrir que ma mare agafa pa dels restaurants. Això em fa pensar que se'l guarda per a rossegar-lo per la nit. Aquest pensament em genera un dubte. Passa gana? Esmorza, dina, berena i sopa bé. S'acaba els plats i, fins i tot, algun cop es deixa algun tros de lluç que ha trobat excessiu. I si no és el cas? Si no passa gana, llavors per què agafa bocins de pa? M'aventuro a explicar el motiu i, qui ho sap, potser ho endevino. És aquest, tot va començar agafant pa i desant-lo sota el coixí. Cada nit abans d'anar a dormir no es descuidava de fer-ho. I per què seguia aquest ritual? Més d'un cop ha tingut somnis que l'han desplaçat a un passat de postguerra i li ha sabut greu arribar-hi amb les mans buides. Per això ha decidit no entrar al llit sense dur alguna menja per a poder oferir a qui troba més afamat. I amb el temps, el que va començar com un petit acte de solidaritat, va passar a ser una campanya social amb una estructura de ca...

Vaig decidir aprendre anglès perquè sempre que feia un forat a la sorra per clavar ben fort el para-sol, arribava a les antípodes, a Austràlia. A l'altra banda, més d'hora que tard, apareixia algú que em deia: Where are you from?, i després afegien Nice to meet you! I jo tan sols podia dir, ye, ye. Ara, després de les classes, ja m'hi estic més d'un quart d'hora parlant de les nostres coses i em fa gràcia anar a la platja i comunicar-me.

Sé que tan sols vivia amb tu per interès. Sé que tan sols em valoraves si de mi treies un profit. Tenia molt clara la meva situació, i l'acceptava. El que no sabia i avui he sabut és que m'agradava protegir-te, sentir l'escalfor de la teva mà, aixoplugar-te dins meu i veure't ufanós. Sí, satisfet de mi i del meu escalf. Ara que el vent m'ha allunyat de tu, he vist que n'estaves tant de mi, com jo de tu. Un bes.

De sobte un tros de paret desapareix amb la destresa de no deixar ni runa ni pols. Estàs mig adormida i tan sols et sorprens, no tens esma per calcular una possible reparació. Un badall acompanyat d'un plàcid estirament de braços inicien la descoberta de l'altra banda. Entres el cap (amb una mirada encuriosida) i quatre dits porucs s'agafen al mur obert. De seguida t'arriben olors de pinassa, mar i gespa fresca. Ja ho saps! Retornes i envoltada d'encenalls de festa fas tots els preparatius per anar de vacances.

L'hora que anava de les 12h a les 13h. volia fugir de mi en un moment de distracció. A un quart, em vaig adonar que tan sols li'n quedaven tres, i a partir d'aquest instant; i provocat pel sentiment de pèrdua, em vaig concentrar a atrapar-los. Vaig començar a sentir el vent entre els pelets dels meus braços, a escoltar les onades i assaborir la sal. Ara veia múltiples coses ( per la fal•lera d'aprofitar), una gavina volant mentre un veler feia equilibris a la ratlla de l'horitzó i un nen abraçava la seva mare, en silenci, al costat de gent que escoltava un que els explicava llocs on dinar bé. El meu perfum a la meva pell, el so d' un bes... Molt poètic, però em vaig adonar que observar cansava. Així que la darrera mitja hora la vaig deixar escapar mentre m'adormia sobre el pareo.

Mentre estenia la rentadora de roba blanca, que havia fet aquest matí, ha caigut el fulard de tons vermells de la meva veïna del cinquè. Sí, la noia francesa que va arribar a la finca l'any passat. Quina sort, ha acabat el seu vol sobre les cordes i l'he pogut salvar. L'he estès amb dues agulles entre llençols i fundes de coixí. He seguit estenent i el vermell, que destacava molt entre els blancs. M'ha fet pensar en els seus llavis quan es pinta. Sap que és el primer que miro d'ella. Ho faig amb amb delit, no puc dissimular-ho i m'ho nota. Ho sé perquè els seus ulls em dibuixen un somriure de satisfacció. A qui no li agrada agradar? Ha caigut del fort vent. El mateix que ara fa jugar amunt i avall la roba blanca i el seu clavell. Encetem una conversa que acaba en bes. Pensava pujar-l'hi ara, però ja ho faré.

Vaig aprendre anglès Fart de no tenir clar el listening ni el speaking vaig decidir entrar a un grup de conversa que em va recomanar una excompanya de classe. Aquest es realitzava en un ambient molt britànic, ja que tots ens trobàvem en un dels pubs del carrer Ferran. Allà, entre pinta i pinta, vaig aprendre un anglès que estirava llargament les vocals, variava la disposició de les síl.labes i jugava amb la disposició de les paraules dins la frase.   Semblàvem uns veritables poetes.   Costava entendre’ns en el nostre afany de fer uns magnífics hipèrbatons que ens proporcionaven encant i profunda reflexió entre sentència i sentència.  Ara, cada vegada que em trobo en situació de parlar en anglès, entro en un estat boirós, em recolzo en la primera taula o paret que trobo i amb les galtes enceses i la llengua autònoma, començo a garlar amb un excel.lent accent banyat en pinta. Enveja L’home que seia darrere nostre a l’avió que ens portava fins ...

LA FALSIFICACIÓ Feia estona que me l’estava mirant i alguna cosa em deia que la Míriam estava estranya.  Inexpressiva,distant,absent i confusa. Després de mitja hora sense pronunciar cap paraula ni fer absolutament res, em vaig atrevir a demanar-li què li passava. Em va mirar fixament als ulls i amb cara de «muñeca repollo» va emetre tres m i va tancar els ulls. Sense cap mena de dubte es tractava d’una falsificació. Vaig sortir de classe i vaig anar a buscar un professor de guàrdia. Entre els dos la vam treure de l’aula.  Era la quarta en un mes. CONVERSAR Avui tenia ganes de conversar així que he portat unes fitxes de comprensió lectora sobre la història d’un mandril que sempre estava irritat. Quan he comprovat, amb un cop d’ull professional, que tothom hi estava posat m’he acostat les cintes que tinc sobre la taula. Els he tret algunes fulles seques i els he començat a parlar. Hem tret diferents temes, el sol, la primavera, els fertilitzant...