cosesquenoespodentocar

 No volies saber res de mi  però jo insistia, insistia i ho tornava a provar.  Jo hi era allà per a tu  i ho intentava de nou.  Sí, es pot dir que no vaig significar res en la teva vida.  Sincerament la teva negació va fer que fos recíproca la poca estima.  Sempre em vas considerar l'enemic  i tu ja venies amb el búnker portàtil de casa.  Mai em vas deixar mostrar la meva bandera blanca  perquè tu només reconeixies la teva.  Un dia va semblar que deixaries de venir  i a l'altre ja no hi eres.  El teu rebuig em va ensenyar a no insistir i així va ser com vas desaparèixer.  Si de nou et soc sincer, que tu no hi fossis ens va millorar la vida. Si ets tan amable, quan siguis mare estalvia'm el teu fill o filla.

    Sí, soc jo.   Potser heu pensat que qui ho feia tenia poques llums, un perfil intel.lectual baix o bàsicament era idiota. Doncs aneu errats;  tinc dos títols, el de graduat en ESO i el d'un grau mitjà d'FP planxa i pintura. Després d'unes pràctiques en una empresa de pneumàtics vaig tenir la sort d'entrar  en una subcontracta de l'Ajuntament de Barcelona.   No, no tinc cap raó per fer el que faig. No reivindico ni demano res, no m'empeny cap passió, ni transgressora ni estètica, així que no cal que  li busqueu els tres peus al gat. Senzillament és el meu segell i els meus companys de feina li troben la gràcia i m'ho permeten fer.   Ja està, ja m'he descobert. Soc el causant d'aquest desori, el responsable de no encaixar mai les tapes de ferro del carrer. Després d'una reparació o manteniment de les clavegueres, llum o gas;  amb malícia les giro uns 90 graus i així destaroto les marques viàries urbanes que els companys del s...

 Per raons de feina vaig haver de canviar la mar per la muntanya. Vam vendre el pis que teníem a segona línia de mar i ens vam fer amb una petita caseta d’una sola planta, ja que a la meva esposa li molesten d’allò més les maleïdes escales que sempre et miren i et recorden que et fas gran. El nou habitatge estava molt bé i de seguida ens vam acostumar els uns als altres.   Del canvi de feina no en parlaré perquè no em ve de gust reflexionar sobre els inconvenients o millores que vaig experimentar. Tan sols diré que em sentia còmode i no trobava a faltar res de l’altre lloc. Això pel que fa a l’aspecte laboral. Respecte al canvi de casa si que em va quedar una recança que no sabia com interpretar però era arribar a casa i notar una sensació de dol difícil de definir i, sobretot, d’evitar. Ho vam parlar amb la dona i sempre acabava dient-me que tot canvi provoca un desassossec que més d’hora que tard desapareixeria.   Ella es trobava estupenda ja que de sempre h...

  Aquesta finestra que obro i tanco al meu gust pertany a la quotidianitat de la senyora que ara em mira des de la seva habitació del sociosanitari on habita des de fa un temps. Em costa pensar que un fet tan banal en el meu dia a dia, obrir una finestra, ventilar l’habitació, deixar entrar la llum del dia; formi part d’un seguiment acurat per a vostè que mira.  Si parlés amb ella em diria que asseguda davant el vidre sap en quin moment del dia  pujo o baixo la persiana. La realitat és valorada de forma diferent segons les circumstàncies dels seus observadors. Em faria saber  que mai la tanquem del tot i tindrà raó, als de casa mai ens ha fet gràcia tenir-ho tot a les fosques. Uf! Semblaria un nínxol.   Assegut al cantó del llit m’explicaria com ha après a saber quan és l’hora de dinar, quan toca fer la migdiada o quin és el precís instant en què  la venen a ficar al llit. Cronometrat.  Em diria que vigila  una llenca de sol, la veu arribar ...

L’Alba ha tingut la criatura. Quanta felicitat! És negret com el cafè. Lògic, l’Amine, el pare, és del Congo.   Gaudim del seu creixement, m’encanta fer-li “estrujes” en el seu cap de cabells rinxolats.  Avui ja fa un any. El iaio és a casa.  En Yoyo ha après a dir iaio. El iaio encara no ha après a dir Yoyo i torna a dir-li Yo-yó. Jo li dic, iaio es diu Yoyo i no Yo-yó.    L’Alba li diu al seu fill:   -Yoyo, el teu iaio és el meu pare. El meu iaio és el reiaio, però en Yoyo és molt petit i no en sap de parenteles. Quan sigui més gran al seu iaio li dirà avi i a aquell que ara li diu iaio, més tard s’inventarà dir-li Yuyu.   En Yoyo bufa la primera espelma de la seva vida. Un 1 damunt un bonic pastís de xocolata. Tothom aplaudeix i canta per molts anys. Quan el fum de l’espelma es perd direcció al sostre, el iaio crida,    Felicitats, Yo-yó.

  Ara sí que ja estic convençut que els pèsols amb pernil que vaig sopar ahir no estaven en bon estat. Quan els vaig treure del congelador ja em va venir un tuf estrany però vaig pensar que seria la barreja d’olors de les diferents menges que allà s’hi estan, quietes, rígides i en silenci, esperant ser seleccionades en algun àpat.   Després del temps d’espera en el programa adequat del microones, els  vaig treure i els vaig disposar sobre la paella  ja calenta que els estava esperant.  En aquesta transició em va venir la mateixa oloreta però en calent. Vaig posar un rajolinet d'oli i  vinga  cap el plat sense pensar-hi més. Encara seria capaç d'abocar-los a les escombraries.   Hi havia gana així que me’ls vaig fer acompanyar d’un tomàquet amanit i unes olivetes negres d’Aragó i cap a seguir la quarta temporada de Bosch , on en Titus Welliver interpreta de forma molt convincent al detectiu de les novel.les de Michael Connelly.  Vaig ...

  El dia 28 d’agost em vaig adonar que poseïa un superpoder. No em va durar gaire però va ser curiós. Des de les 10 del matí fins a les 00:00, ( a cavall entre un dia i un altre ) vaig ser capaç de llegir qualsevol codi QR; els de barres, no.   Sí, i tant que ho vaig pensar, ja que se’m concedia un extra com a humà ja podria haver-me tocat alguna cosa més avantatjosa com per exemple 24 hores sense presbícia o rebaixar la panxa alguns quilets. Bé, el cas és que em va tocar aquest i vaig fer el possible per a treure-li partit. Ja pots comptar, em vaig passar el dia veient botigues de roba, de làmpades, de llanxes pneumàtiques i productes farmacèutics. El que em va alegrar el dia va ser quan en el dinar del restaurant no em va fer cap falta posar el mòbil amb el lector o pretenent fer una foto. Visualitzava tota la carta i podia fer-me el pinxo davant dels meus quan afirmava que no tenien pop, però sí que hi havien seitons fregidets. En notar aquest superpoder em demanaven q...