cosesquenoespodentocar

Aquest matí, a primera hora,  quan estàvem a punt de fer classe de català amb el Jaume, han picat a la porta. Encara no havíem tret la llibreta i entra la directora i li diu al profe que a  partir d’aquell moment i fins a dos quarts (hora fixada  en la qual  li havien promès que ja quedaria restablert el servei) no podríem utilitzar la lletra a; ni en majúscules ni en minúscules. He entès que li havia trucat l’encarregat del servei d’abecedari del Departament d’Ensenyament i li comunicava que hi havia un tall de subministrament de la lletra. I res més. I ha marxat.  El profe ha mirat el rellotge de la paret i després ha posat cara de fer càlculs horaris. Vull dir, ha mirat cap al seu interior, simulant que es menjava una ungla.  Hem tret la llibreta, hem anat a l’apartat de gramàtica i, un cop preparats, el Jaume ha començat a parlar sobre  la categoria del nom i, mentre explicava, anava anotant la teoria a la pissarra. He de reconèi...

El dia 25 de gener va ser un dia de fort vent. Les bosses voleiaven pel cel, la roba estesa es recargolava entre els fils dels estenedors. Mànigues de camisa i camals de texans s’entortolligaven, mentre sostenidors, calces i calçotets perdien les formes i esdevenien manyocs de roba amunt i avall. Sobre els camps de blat semblava que aterressin helicòpters, els arbres fruiters vinclaven les branques i milers de fulles seques intentaven baixar a terra i no podien, atrapades en bufaruts grisos i embogits. La meva amiga Mireia, que és de l’Alt Empordà estava molt enutjada ja que de res havia servit anar a la perruqueria. Maleïa els 30€ llençats a les escombraries. Em deia que no recordava una ventada tan forta. I m’ho deia mig espantada i això que està avesada a la tramuntana.  Estava clar, que avui era l’aniversari de moltíssima gent i en milers de llars es bufaven milions de petites espelmes enceses sobre dolços pastissos. 

 La setmana passada va haver un problema dels GROSSOS a l’institut. Sort que a hores d’ara tot està en calma i ja us ho puc explicar sense aquest  Ai al cor que em corsecava.  El Valentín, el meu alumne de tercer, sempre estava amb la cançoneta que ·          Profe, ja saps que sóc aprenent de mag, (el curs passat  ja m’havia fet alguns trucs amb cartes i una vermella bola d’esponja que feia desaparèixer entre els seus dits i els meus ulls ) quan em deixaràs que faci un espectacle de màgia a classe? ·          Valentín, el dia següent a que aprovis tot, la classe serà teva. ·          M’ho jures? ·          T’ho juro i t’ho prometo. MMMMM! Un moment, m’ho rumio, acabo de comprometre’m i necessito seguretats. ·          A banda dels truquets que em fas...

El bolígraf es fa resistent. No has acabat d’estudiar per a l’examen de català i comences a posar tot de facècies que et passen pel cap. Ell, que sap molt més que tu, es nega a deixar anar la tinta sense solta ni volta. Tu insisteixes i gairebé esmusses la punta contra l’innocent full de control. Davant de tanta pressió no aconsegueix resistir i la tinta torna a brollar.  Aboques un bon batibull de respostes, idees errònies i faltes d’ortografia repugnants que et valdran un bon insuficient. Tu mateix. En la foscor del tap, el bolígraf resta moix i entristit per haver estat col·laborador necessari d’aquest acte.

El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat. ·          Com és que fas algunes línies en cursiva? Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.  El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú? ·          No. ·          I doncs, una idea que vols destacar? ·          Tampoc. No, no. Em passa. ·          El què? ·          De s...

Me’n vaig a dormir cap a dos quarts d’onze. Tot està en calma, no penso en tu. Mig minut més tard ja estic dormint.  Un malson sobre vampirs em  retorna a la meva habitació.  No sabia com fugir de la mossegada d’una vella que em perseguia amunt i avall de les  escales d´un edifici vell, fred i brut. Quan ja em tenia i notava la seva fetor a mort, suor i draps vells; i els seus ullals començaven a penetrar el meu coll a la recerca de la desitjada sang, l’estat d’ansietat i l’ensurt em van ajudar a desaparèixer. Quin estat de felicitat provoca saber que tot havia estat un somni, oi? El color vermell de la sang que em volien succionar a l’altra banda de la consciència encara perdura en el meu pensament. El rellotge digital de la tauleta marca les dues i deu i jo tinc els ulls com a plats. Ara sí que ja estic  per  tu. Per obsessionar-me de nou amb tu. Noto la teva presència i el delit que em professes.   Ara t’hi espero, com moltes ...

A mi les classes em surten molt ràpides. Si més no això és el  que sempre han comentat els alumnes, Profe, només queden 10 minuts! Profe, que ràpid ha passat el temps! Profe, la classe ha passat molt ràpida!                                                                           No sé, m'emociono, penso que tot està entès i vaig fent tot, potser sí, una mica accelerat. I un dia va passar.  Vam començar la classe i en cinc minuts ja estàvem recollint. No sabem per on s’havia escolat el temps. En no res vaig explicar l’accentuació; fer exercicis orals, escrits, resoldre dubtes, veure la presentació de la llibreta...  Sorprès de l’hora els vaig dir que no li ho comentessin a ningú. Ells no ho havien  rumiat, tan sols eren feliços per haver superat una classe mé...