cosesquenoespodentocar

 Me'n vaig a escalar amb els meus pares. Bé, potser no m'he expressat prou bé; soc petita. Acompanyo els meus pares a escalar. Jo de moment m'ho miro. Des de la meva posició puc imaginar-me quina és la via que han de prendre ja que he après a veure bé les presses o, si la paret està preparada, d'una llambregada veig com estan disposats els anclatges i endevino on col.locaran els mosquetons per assegurar-se. Es pensen que m'entretinc mirant com passen els núvols o ressegueixo algun ocell.  Què en són de passarells!  Jo de moment m'estic al que  anomeno màrfega de camp base però d'aquí poc estaré prenent el sol assegurada en alguna reunió, talment com ho fa ma mare. I, fins i tot, potser m'adormiré i somiaré que estic allà baix, embadalida amb el color i el serpentejar de les cordes. El temps escala molt ràpid. El Poblenou, 21/09/24

 El maltractador es mira les  xancles,  es repassa les ungles dels peus, fa una pausa i esbufega. No està satisfet del que veu. Cada una és de son pare i sa mare. L'excés de panxa no li permet tallar-se-les amb una mica de criteri. Aixeca el cap i mira a un infinit que es troba en el bungalow veí de la seva atrotinada caravana del càmping on està exiliat.   Tan sols l'acompanya el seu gos petit que l'estima amb devoció i que fa tot el que ell mana. El Tobi s'adorm sota l'ombra del vehicle i no entén per què fa dies que no veu la seva mestressa.  El maltractador que no se'n considera mira tonteries de tiktok, no està per òsties però se li escapa algun somriure amb tos  davant algun vídeo poc imaginatiu però molt línia Torrente. Quan se'n farta, entra al mail i esborra missatges mentre es caga en la puta mare que  va parir els correus brossa.  No en té d'altres. Sota els pits se li forma un petit llac i un riuet  li comença a baixar fent s...

  No sé com ni quan ha corregut la brama que la pròtesi de titani que em van posar dona sort. Gent d'arreu se m'acosta i em frega mòbils (joc online), dècims dels cecs i loteria, i fins i tot, algun document de properes proves mèdiques. Inicialment, era la família i els amics amb un somriure. Ara, ja és la gent del barri que al forn, al super o abans d'agafar un bícing elèctric em freguen tota mena de papers, medalletes i figures. Davant d'aquest èxit he pensat en demanar la voluntat portant de bracet un porquet d'argila per fer guardiola. També estic rumiant la idea de gestionar un calendari de visites a casa. I tot es va iniciar amb la bocamoll de la Mercè. Un cop acabades les deu sessions de fisioteràpia a l'hospital ja vaig començar a sortir a fer passejades primer amb les dues crosses i més tard, amb una de sola. -Noi, això ha estat vist i no vist- em va dir quan vam coincidir fent un cafè al Granier. Doncs, sí. Estic molt content, Mercè. A casa ja em moc s...

 Avui t'has adormit entre els meus braços. No ha estat arribar i moldre perquè t'agrada ser gronxada a un ritme alegre i en una posició on et trobis més còmode. Un cop resolts aquests serrells has anat caient, però poc a poquet, cap al lloc on marxes quan t'adorms. Abans d'arribar-hi has fet parades en algunes estacions. La primera és la d' un petit ensurt en el teu somni; això fa que de sobte et belluguis espantada i arribis a obrir una micona els ulls. Un cop superat aquest tràngol avances el dormir fins que arribes a rebrincar-te per un soroll exterior. Dura poc i segueixes fent. Tothom fem shhhhhhh i abaixem el volum. Finalment quan ja sembla que ja has arribat al teu destí et remous per un inesperat reflux. I ja està, ja t'adorms profundament. Te'n vas molt lluny i ja es pot parlar de tot perquè és com si entressis de nou a la matriu enyorada on t'anaves fent sense cap preocupació. Et contemplem com una obra d'art en moviment. El que ets.  Quan...

  Ara, després d'escriure "Ara" ja em penso que això que vull escriure em costarà molt. Difícilment trobaré les paraules  i encara menys el fil que les treni, que les cusi en frases que m'ajudin a poder expressar el que voldria dir.   Massa convençut no estava quan un pensament eufòric em va encoratjar a provar-ho. Però de tota forma m'he dit que calia intentar-ho, que no et pots donar al primer inconvenient, així que aquí estic, mirant al sostre, mirant una cara al metro, mirant com creix una planta que intento recuperar, mirant interiorment.   Llenço l'esquer d'una idea amb la intenció de pescar mots vius i escaients i espero.  Res,  el salabret buit.  Quan ha passat un temps prudencial, tramo una altra cosa. Podria fer comparatives amb moments dolços i coses belles,  agradables;  amb geografies exhuberants o senzillament tranquil.les.  Podria però no puc. M'organitzo de nou i penso en com descriure't,  de cap a peus?,...

  Ja li he dit a la mar que no t'esquitxi la cara, de pas li he dit que sigui amable i no et rebrinqui de sobte. Que no estigui freda però tampoc calenta. Al fons li he dit que contingui petits tresors accessibles; a la sorra que estigui neta, al vent que bufi si fa calor i calma si tot està prou bé, al manguito que no es desinfli, a la tovallola que es mantingui neta i no es rebel.li quan s'estengui, al para-sol que resisteixi i a la tenda que et faci bona ombra.  Les cosines i el cosinet que juguin, els tiets i tietes que et passegin, la besàvia que et remimi; al teu pare li he dit que prepari galledes amb aigua i a la mama que et faci saltar les ones.  La iaia que et peli un préssec ben fresquet, la Paqui una pera i jo, ben d'hora t'hi espero per fer-te salts de trampolí. No és mal pla, oi?O  sigui, espero que t'agradi la platgeta. Deltebre, 18/07/24

  Jo anava uns metres per davant.  Sempre m'ha agradat l'esperit d'explorador, vaig per feina i m'hi estic poca estona llegint els plafons explicatius. Vaig resseguir les parets altes i llises que atrapaven i canalitzaven el riu al llarg d'anys, de segles i em feia una idea de com vivien els nostres avantpassats en aquests indrets. L'aigua baixava àgil, desguassant la pluja que feia poc havia caigut sobre les muntanyes. Un camí estret i un pèl relliscós ens portava fins a la gran esplanada de la cova principal. Arribats a aquest punt em vaig girar per parlar amb vosaltres dues sobre la bellesa natural del lloc i, encara ara, mentre escric això em sorprèn el que vau fer i no vaig demanar que m'expliquéssiu.    Totes dues amb la mirada perduda i amb sincronia gestual vau començar a despullar-vos i a deixar cada peça de roba sobre les botes que us acabàveu de treure i havíeu dipositat en un bell mig imaginari com si es tractés del centre de la rotllana d...