cosesquenoespodentocar

Aquest matí la mar està en calma davant, el vent ha deixat de bufar un veler et fa ombra a la cara un veler que no pot navegar. Recolzada sobre la nova barana algú, passeig amunt, passeig avall t'ha vist absent mirant la platja amb gust als llavis d'aigua i sal. Barceloneta, 10/4/2026

    M’encanten els robots, no em refereixo als domèstics sinó  els que simulen ser  humans, o sigui amb cap, tronc i extremitats.  Semblen bon jans i caminen fent soroll i sempre tenen la mateixa expressió de cara dibuixada i es mouen mentre els dura la corda. Per cert, energia totalment sostenible i renovable. Vine aquí, ves cap allà. Sí, m’agraden aquests ja siguin de llauna o de plàstic dur. Dels altres no vull saber res perquè per molt que sàpiguen ballar, córrer i fer tombarelles  em fan molt de respecte perquè sempre penso que són tan destres i espavilats  que arribarà el moment en què prendran decisions pròpies. A la llarga crearan grans problemes malgrat que tinguin gravades en els seus xips les tres lleis en la seva relació amb els humans que va escriure l’escriptor rus Isaac Asimov* Aquests a diferència dels primers tenen expressions que no fan gaire gràcia i penso en els protagonistes de Jo Robot, Robocop o l’antropomòrfic  i inquietan...

  Mira, era un desig que tenia. Els havia vist a alguns turistes japonesos  passejant fent fotografies a la Sagrada Família, pel passeig de Gràcia o a la gatzoneta, molt atents,  captant la libació d’una abella dins d'un lliri al parc del Palau Robert.   Uns texans denim, amb costures gruixudes, un gramatge excepcional, atractius de textura aspre i el toc personal del patronatge destenyit. M'atreien molt, tant que molts dissabtes sortia de casa amb l'objectiu de seguir algun grup de japonesos si entre els quals hi havia algun que vestia uns d’aquests pantalons. Hi ha qui va al museu, seu davant d'un quadre i frueix davant del color, el traç o la disposició dels diferents elements que conformen la pintura. Podem imaginar que aquella persona és seguidora d'un període pictòric o d'un isme concret, doncs a mi em passa el mateix però amb els texans d'origen japonès. Ben curiós ja que Levi Strauss i Jacob Davis a qui se’ls atorga el genial invent l’havien ideat pe...

 El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat. Com és que fas algunes línies en cursiva? Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se’n, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.  El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?  No.  I doncs, una idea que vols destacar?  Tampoc. No, no. Em passa.  El què? De sobte, escric en cursiva. SILENCI Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho tindré en compte.   En realitat sí que existia un problema. A ella li molestava no poder evitar-ho; controlar la seva escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja s’havia familiaritz...

 Hi ha poca previsió de pluja al barri del Poblenou; és possible que un tímid sol trenqui aquest coixí brut de núvols. Els estenedors es tornaran a omplir de robes voleiant, s'assecaran els carrers, les cotorres baixaran a combatre les molles als coloms, els colors prendran llum i la gent sortirà a passejar. Tothom se sentirà ufanós de l’olor a terra humida, que els remet a indrets innocents de la infantesa, quan cada carrer era un terreny de joc.   Però jo no. Algú premerà el timbre de casa meva i amb veu entusiasta em dirà: Ei! Baixes al carrer a fer unes birretes? I jo, amb una interjecció, un adverbi i un verb, tristament diré  -OH! NO PUC. (A 2N BATX LITE. Per què us esteneu tant, provocant que jo no em pugui estendre a voleiar com les robes que ara comencen a fer-me la burla a través del vidre de la meva garjola?) El Poblenou 2018

                                          En un instant et canvia la vida  El meu marit després de caure de lloros saltant per les roques ha esdevingut xinès.  Jo no he vist com queia. M'ha dit vaig a fer una foto des d'aquell punt d'allà. Vols dir? Compte!, fa molt de vent i et pot llençar a terra. No és cap broma, és la Therese i han dit que afectarà molt aquí, a Les Canàries. Ai que la patirem! Bah!  I passat una estona ha aparegut eixugant-se amb una mascareta blava, tota tenyida d'un vermell ben viu, els regalims de sang que li baixaven per la cara .  HE CRIDAT, m'he espantat i en un primer moment l'he volgut renyar però de seguida he tret mocadors de paper per ajudar-lo a netejar-se. Llàstima d'ampolla d'aigua que teníem desada al maleter. De fet havia de ser una llambregada ràpida als penya-segats però com sempre el senyoret...   No deia res, emp...

 Feia temps que ho comentàvem, la parella que millor balla és la del Fèlix i l'Anna. A la classe són els que agafen primer les noves passes que ens ensenyen. Estem d'acord que es mouen amb un estil molt polit i encara que ho han negat més d'un cop tot sembla indicar que quan eren joves ja havien fet algun que altre curset de ball. Ho pensem i ho diem quan no hi són. No acabem d'entendre com a la resta ens costa assimilar alguns aprenentatges i ells a la primera ja ho tenen per la mà o millor dit pel peu en aquest cas. Lògicament el profe sempre els busca per a fer els vídeos il.lustratius i educatius d'allò que hem après. Els filma amb el mòbil i després ens envia la gravació al grup de watshapp que vam crear. Els veus ballar qualsevol modalitat de saló i quedes embadalit. No tan sols per la perfecció de moviments, també ho fa la connexió que s'estableix entre ells. Les mirades, la delicadesa en agafar-se les mans, la tendresa amb què es parlen...Tot el paquet...