cosesquenoespodentocar

Un altre cop els sento xiuxiuejar a la cuina.  Ha arribat a ser una pràctica diària. Des que ha vingut a viure el seu pare amb nosaltres sempre trobo com si estiguessin conspirant. En una pel.lícula americana ell seria un dels caps de l’agència de Langley, Virgínia i ella un dels seus agents adormits en el vell continent. Quantes sorpreses d’aquesta mena hem pogut veure en el cinema com per exemple   Sr i Sra Smith on trobàvem l’Angelina Jolie i el seu ex Brad Pitt, una parella exemplar que en un tres i no res s’estan perseguint per casa amb pistoles, ganivets i trompades. Un altre,  és  la Geena Davis a Memòria letal, on interpreta a una professora que després d’un accident amb un cèrvol es desperta d’una amnèsia i hauríeu de recordar com talla la pastanaga a la cuina. Tota una experta en armes blanques. Ella mateixa se’n fa creus de les seves habilitats que acaba de descobrir després del nyanyo aclaridor. I per acabar, vull esmentar Memòries arriscades  ...

Un dels millors records de la seva infantesa està relacionat amb la pesca. Gairebé cada dissabte al matí des de la primavera fins a finals d’estiu hi  anava  amb els seus cosins i el tiet. De ben petita tan sols jugava amb el salabret i el suro a la vora de les roques per a pescar burrets, donzelles i algun petit sard. A 3r d’ESO ja jugava les lligues majors, amb el plom, llombriu i una canya telescòpica de 4 metres. A vegades omplien la galleda i d’altres l’aigua salada era retornada al mar sense haver tingut cap visitant en tot el matí.  Ara ho pensa i creu que amb l’exigència del batxillerat, mica en mica, va deixar d’anar-hi. Més tard  el tiet va morir i amb els cosins es va perdre el fil. Llei de vida, la fal.lera d’anar a pescar havia fet lloc a altres entreteniments, com per exemple el que estava jugant en aquests moments.  Tot i que havia après a ser molt pacient amb el noble art de la pesca tenia molt clar que no volia perdre el temps. Un cop al mes sol...

PREÀMBUL   L’Elena ens diu a través del whatshapp que té una relació nefasta amb la tecnologia. Ara, a finals de curs li han començat a fallar les connexions i la pantalla del mòbil; a la festa també s’hi acaba d’afegir el portàtil. Aquest sembla ser que se li ha mig mort. Encara se’l sent bategar, però les pulsacions són lentes i febles. Està una mica desesperada perquè ella creu que la seva forma de ser té a veure amb aquesta degradació dels seus suports informàtics i comunicatius.   PERÒ   No feu cas, la Maria Elena Marcos Labrador domina la tecnologia. Tant que fins i tot està arranjant la seva càmper furgoneta. Fils, canonades, endolls, interruptors, xips prodigiosos, llums estroboscòpiques, halògenes i leds. Estic convençut que sap insonoritzar un espai, habilitar-lo adequadament i utilitzar els millors aïllants del Servei Estació. Com que  és enginyera jo li confiaria la difícil decisió:  tallar el cable vermell o el blau?, només de pensar de fer-ho jo,...

Avui a classe en un text que pertanyia a un dels contes de l’escriptor rus, Anton Txékhov parlaven de les farinetes que li donaven quan era petit al protagonista de la història, en Vanka. -Profe, que són les farinetes? - És una cosa que tots vosaltres heu menjat. No us en recordeu? -No. Què és? - Doncs és aquell menjar que us donaven quan éreu nadons. Són com unes pòlvores, suposo que de blat, que s’acompanyaven de llet calenta, es remenaven i estaven boníssimes. - Papillas. - Sí, farinetes. - Ara ja no us en recordeu de com eren, però tranquils que quan sigueu pares o mares les tornareu a tastar com feia jo.   Tinc un magnífic record dels plats de farinetes perquè calia provar-les abans de donar-les de menjar als bebès. Quan arribava el vespre, les preparava i feia una culleradeta de prova per veure si estaven prou calentes o prou ben fetes. Us puc assegurar que sempre queia un segon tast perquè estaven brutals i tu ja tenies gana perquè també eres persona humana que esperava...

Avui he explicat al 3r A com s’estructura un text periodístic. A l’hora de posar un exemple per tal de fer més entenedor el que els deia, m’ha passat pel cap l’impacte imminent d’un meteorit molt a prop de l’institut. M’he emocionat i li he posat data d’arribada, velocitat, diàmetre i càlcul de danys. He marxat anys llum del meu propòsit inicial i algú s’ha preocupat de la magnitud del problema que tenia la humanitat,  llavors  una companya li ha fet saber que era un supòsit de notícia, que no era veritat.  M’ha agradat, però he volgut treure tensió i he anat a la finestra a donar un cop amb l’ungla. Com he notat que no sabien que estava fent, els he dit que el meteorit acabava d’impactar contra el vidre, ja que l’atmosfera destrueix moltes masses que xoquen en ella i, per sort, tan sols ens arriben petites engrunes espacials. Després els he dit que si a classe notaven algun petit impacte al cap, no creguessin pas que es tractava d’un objecte celestial sinó un tros de...

Les cendres de Filibert Trencaoli voleiaven com a coloms en forma de núvols. Teresa Aiguadolç, instants abans, havia pretés alliberar-les damunt el jardí de margarides encantades de sol. En Maties Lupul, el gracienc jardiner, que en aquella hora resumia les branques d'un vell xiprer, va rebre l'impacte del consistent fum gris. Mentre es refregava els ulls niava en ell un pensament. El senyoret Marcel Jupió estudiava història, la mademoiselle Francina Piu jugava amb les nines desballestades.   En Maties, absent d'ell i posseït pel Filibert en pols, va tenir un pensament aliè i d'esma va dir: -Mai vaig ser teu, Teresa. M'ennuegava veure't. I en dir aquestes paraules, en Maties va tossir i empassar saliva intentant neutralitzar una carraspera que tot just acabava de notar.

El secret confinat Avui tot s’ha descobert. Com cada matí tenim el costum de dir-nos bon dia i mostrar la cara que fem. Aquest matí he decidit provar una foto en  picat amb el braç estirat, us l’he enviat i tu t’has adonat. No havia d’haver passar. M’he confiat.  Sí, tinc el braç més llarg. Actualment uns 60 centímetres. Però tranquils que la cosa està millorant.   A mida que avançava el confinament m’adonava que un braç el tenia una mica més llarg que l’altre. Amb la mama vam decidir fer marques a la paret com quan vosaltres creixíeu. Per això tinc clar que vaig pels 60, però havia arribat a més, no vull dir fins a quant, no val la pena; tu mateixa pots fer els càlculs encara que no té sentit. Vam mirar que per cada dia suposava un centímetre, però des que van aplicar la fase 0 he notat que començava a minvar. Sí, també ho hem mesurat, 30 mil.límetres per dia. Per això ja no hem dit res, no us volíem preocupar, la cosa va de baixa i ja estem esperant l...