cosesquenoespodentocar

 COM M'HO FAIG? El curs passat ja va ser tota una prova de foc i aquest el vam iniciar amb les  mateixes pors, dubtes i tots els inconvenients que mai hauríem arribat a imaginar. A més a més, em tocava ser la directora del centre. Estupend! Què voleu dir? Em toca? De veritat? Com ha passat això? Ho heu decidit quan jo no hi era? Què m'he perdut? Puc delegar? Negar- m'hi? No?  Ho havia de provar, què hi farem! En definitiva, amb una interior sensació d'estafa prenia els segells del centre, els interruptors, la clau de l'alarma i l'agenda amb els noms i números importants. Tot un repte que ara mateix em suposava fer el K2 hivernal. Què volia dir? Ja ningú prenia les decisions per mi, ja no delegava en cap companya, ja no preguntava; jo donava les respostes.  Passava a ser la persona a qui tothom miraria, consultaria, demanaria i per què no, criticaria  en darrera instància. Interessant, oi?  Benvinguda nova vida en tots els sentits. Sense encara tenir temps d...

 Un lleig dia de febrer, uns malvats van entrar a l’institut i van anar directament a robar-nos la cultura. Els mapes, les paraules, les imatges, els nombres i les fórmules, els signes, les grafies; majúscules i minúscules van desaparèixer de tots els llibres.    Segons els mossos, un cop a dins, es van dirigir cap a la biblioteca. No van tocar res més. Ens van deixar totes les obres en blanc. Buits. A comissaria, mentre posàvem la denúncia, un sergent ens va explicar que no era el primer cop que passava. Es tracta d'una secta anticultural, que nostàlgics de temps passats es dediquen a fer aquests actes vandàlics. I va afegir que alguns ja han estat detinguts per actes similars però que els jutges immediatament els posen en llibertat al·legant la manca de jurisprudència sobre el robatori de la tinta dels llibres.  L’assegurança ens va cobrir la destrossa de la porta i el canvi de pany, però res més. Curiosament, entrava el furt dels llibres però no aix...

No era una tasca fàcil però ella estava convençuda i amb poca discreció ho anava anunciant, això sí, entre la gent més propera.   Ja la va veure venir i volia entre fondre’s i passar desaparcebuda. Que no em vegi (xiulet intern amb el codi internacional de dissimulació) que no em vegi. Ja m’ha vist.   - Escolta, tens una carta i em sembla que és una citació per a ....  -Em pots fer un favor?  -Sí, és clar.  -No m’has vist.  -No t’he vist. Cap problema. Jo esperava una carta de tràfic, però no. Em va venir la cartera i de seguida ja ho sabia perquè portava dies pensant que em tocaria. Aquell sobre oficial era la notificació. Li vaig dir si podria fer veure que no m’havia trobat. I vaig tenir sort. No hi vull anar. És que ho tinc claríssim. Jo no hi vaig. Si cal posar-me malalta, m’hi poso. De fet, porto tot aquest mes que no acabo de rodar fi. No és broma. Aniré al metge i li diré que em fan mal els ossos, la musculatura i, fins i tot, l’ànima. El ...

Avui , el Sr. Manel que al juny va fer els 90, ha volgut felicitar el Nadal a familiars i amistats. Ha agafat el telèfon i, amb l’ajuda de la seva filla, han anat marcant els diferents dígits que de forma ordenada alfabèticament apareixen  en un llibre que les seves  netes li van regalar. Tant els números com els noms estan impresos en una exagerada mida i amb negreta, per ajudar-lo a veure’ls millor.   Amb algunes persones ha pogut parlar, fer uns riures i rememorar moments importants però d’altres no han respost. Ara acaba de penjar del darrer de la llista, en Zambrano. S’ha quedat moix, mirant el terra i a punt de posar-se a plorar.       -Papa, que t’ha dit? Què tens?  M’ha fet pena. Ja sabia que estava en una residència. No m’ha reconegut i, cridant, m’ha demanat  que li fes el gran favor de treure’l  de la presó africana on l’havien tancat. No he sabut què respondre i davant de la seva insistència l’he calmat dient-li que ara...

Quan he entrat a l’aula creia que hi eren. Error meu perquè m’he oblidat de passar la llista amb el mòbil.  He sentit la veu del delegat de la classe que m’ha dit que feia molt de fred i jo he tornat a recordar-los que el tema de les finestres obertes era innegociable. Les instruccions sobre la covid són ben clares. Crec que ha estat la Verònica qui m’ ha respost que ja ho sabien però tenien el dret a queixar-se. Li he retornat un somriure mig congelat i he afegit que  - la queixa és lliure,  però no tinc entès que escalfi gaire. He iniciat la classe i es pot dir que sota d’alguna manta hi havia vida que es removia i això em feia pensar que el que estava explicant era entès. Algunes muntanyes de franel·la ni s’immutaven i per això he demanat si calia tornar a explicar-ho. M’he passejat per la classe i he remenat les mantes dels llocs on jo creia que habitaven la Marta Viña, El Roger Flor, La Rita Mas i l’Antonio Lomas. Allà no hi havia ningú. Però i tot aquell munt de ro...

  El José Gómez Andújar, alumne de 3r A, delegat de classe i membre del Consell Escolar del nostre centre,  ha desaparegut mentre fèiem un examen.  M’he espantat moltíssim! Tan sols jo m’he adonat de la seva absència ja que la resta de l’alumnat prou feina tenia en resoldre les diferents qüestions que els havia plantejat. Ha estat momentani, uns cinc segons que a mi se m’han fet eterns. El noi, mentre atacava la pregunta 2 de la unitat 2 de català ha descobert en el full, imprès el codi que dona accés al món paral.lel psep .  Trobar-lo, llegir-lo i fer-se fonedís. En acabar la classe, ràpidament, ho he comentat a cau d’orella a un company de confiança i després d’una lògica sorpresa, m’ha animat. - Tranquil, tan sols han estat uns segons.  M’ha fet saber que aquest era un inconvenient que ja apareixia a les instruccions que havia donat el departament d’ensenyament per al curs 2020-21. M’ha recordat  que al claustre de setembre la direcció ja ens va informar...

  Es diu aviat. 2 mil milions de vacunes a les escombraries. 2000000000. Em faig creus i ratlles! Sembla mentida! Tota la població estava emocionada i ho expressava feliç en diferents canals televisius i de ràdio. Tothom coincidia en celebrar la victòria. La borsa i l’ibex 35 a l’alça perquè finalment havia arribat  l’hora. Ja la teníem aquí. La humanitat ja  posseïa una bona arma defensiva contra la pandèmia del coronavirus.   Milions de persones de tot el món hem quedat ben decebuts i no acabem d’entendre com és possible que existint tanta tecnologia, estudis i controls de qualitat de tota mena,  hagin estat capaços de cometre una errada tan flagrant.   I ara? A recomençar de nou, tot el joc de cartes per terra. Sort que la fórmula està escrita i la fabricació garantida ja que faran mans i mànigues per recomençar de nou.  No em sé avenir, quina pèrdua de temps, de confiança i de credibilitat. Si els laboratoris farmacèutics haguessin  ...