cosesquenoespodentocar

  Aprofitant que havien deixat a la cuina el pot amb la tapa oberta, va grimpar fins a la rosca de vidre i des d’allà va passar a l’exterior. Com tenia el cos llefiscós es va deixar relliscar  mentre veia com els altres cigrons amb la pressió alta  la miraven amb la mateixa  cara d’espant. Tots se semblaven però ella, no. Per això havia iniciat aquesta aventura, era la Cigru.  Sobre el silestone de la cuina, es va trobar pelades una patata i una pastanaga; més enllà un tetrabrik rebregat i buit que semblava observar-la amb un ull borni.  Bullia un caldo a l’olla, la tapa anava repicant i petites gotes començaven a fugir per l’escletxa per on sortia una gran fumera que era absorbida per una potent campana extractora posada al tres. Li va faltar un pel de conill per no  comptar-ho. perquè el contingut del pot estava a punt de ser-hi abocat.  Per art de màgia s’havia trobat amb dues facultats,  rodar i pensar, així que les va aprofitar per aboca...

  Els meus peus han desaparegut sota la neu. També em passava amb la sorra de la platja. La diferència  està en que no tinc la voluntat de submergir-los però la neu que no deixa de caure me’ls va cobrint fins a fer-los desaparèixer del tot. Jugo a treure’ls, salto,  però quan torno a trepitjar s’enfonsen de nou. Avui fa un dia tapat, grisós, d’aquells que estan fets per a estirar-se al sofà amb una manta i veure una peli nadalenca i fer llambregades cap a la finestra per veure com dansen els flocs, mentre es precipiten cap a terra.   No fa fred, potser és que vaig molt ben abrigada i mantinc l’escalforeta del meu cos. De tant en tant deixa de nevar i el paisatge resta com petrificat. Res es mou, tot és quietud i tens la sensació d’estar protegida. Així podem passar molta estona fins que  arriba una forta ventada que ho fa voleiar tot o torna a nevar i mires cap amunt, cap a l’infinit celest  intentant veure d’on neix la neu. Mai arribes a saber d’on br...

Doncs ja hi he arribat. Abans que tu però,  tranquil.la havíem quedat més tard. Mentre faig temps he decidit escriure’t perquè penso que serà més productiu que estar tota l’estona mirant vídeos de titktok o instagram. És rar oi? Ha,ha,ha  Li he dit a la meva germana on anàvem, li ha fet ilu  i m’ha dit que ens ho passarem bé. No crec que tingui gaire idea perquè tampoc és que s’hi hagi matat a venir però l’he deixat que es faci una mica l’experta i me l’he escoltat amb interès.  Se la veia ben contenta representant el seu paper de GERMANA gran. Bé, m’ha dit que si llegim totes  les instruccions abans de començar  i  fem ús del joc de pistes que et donen a l’entrada ens en sortirem sense problemes. També m’ha comentat que tot i així ens trobarem amb entrebancs que haurem de superar per intuïció i destresa. D’això anem sobrades, oi? Li he agraït i li he dit que no m’expliqués més coses, que ja les descobriríem plegades.  Ja friso, et tinc una fal.le...

 Hi havia al meu carrer un home que tenia dues ombres. No s’hi amagava, ho sabia tothom del barri ja que un migdia van emetre una entrevista a Betevé, en el programa que tots els divendres mostrava un parell de “Curiositats” dels diferents districtes de la Ciutat Comtal. Quan va tocar el barri de Sant Martí van presentar una senyora del Clot i aquest home.  Primer van explicar el cas de la Remei. Mentre filmaven com es treia els mitjons ella deia que això seu era genètic, que la seva mare i la seva iaia que en pau descansin també ho tenien. Estava molt bé perquè ella no ho va dir de paraula sinó que va esperar a que la càmera enfoqués el seu peu per dir, ho veieu? I sí, els televidents podíem veure com al costat del dit gros n’hi havia un altre de bessó. Llavors l’entrevistador li diu,  -senyora Remei, no es treu el mitjó de l’altre peu? I ella va i li diu, - no pas, l’altre és ben normal. I segueix el periodista, - ah!, o sigui que vosté té un dit més, oi? 21. I ella n...

  Totes aquestes històries que de seguida oblides o, fins i tot no recordes,  les conec jo i me les sé perquè les visualitzo, les escolto i les deso ordenades alfabèticament.   Te’n puc fer cinc cèntims d’algunes per veure si et sonen.      Amb la A d’Aleix. Divendres nit, l’esperes a La Pau , tot i que t’ha dit l’hora d’arribada en alguna que altra conversa, ara no et ve al cap i fas un càlcul de minut per parada des de La Trinitat. A tres quarts d’una deixarà els comandaments del vagó i et trobarà interessant repenjada a la barana de l’escala mecànica,  mentre un company de TMB ja prepara el cadenat per tancar la porta metàl.lica.  -Ei! Què fas aquí?  -M’ha fet ilu venir-te a trobar  i fer-te una sorpresa. -Com hi  has arribat? -Tu m’hi has portat. -Hi anaves a dins? Hi has pujat al Poblenou? -Sí. Ja sé que soc pesada però et queda molt bé aquest anorac granatós.   (Ben rar) Aquí es perd el fil  i ara és...

 Després d’una jornada excel.lent a la platja de la Marbella on he après una mica més a nedar, he vist uns peixos entre els meus peus i ja gairebé em surt del tot fer la morta sobre l’aigua, la mama ha dit que havíem d’entrar al Bonpreu de Llull perquè ens havíem quedat sense arròs, llet i que hi havia una tercera cosa però que no li sortia en aquell moment i que esperava que quan estiguéssim a dins ja li vindria. La mama sempre m’ho explica tot mentre caminem. Ara creuarem el carrer, ara girarem a la dreta, el semàfor és vermell, mira quina noia més alta que acaba de passar i llavors jo em giro, la busco i ja no la veig; compta no trepitgis la caca! Jo crec que això de la llista de necessitats ho fa per memoritzar, com si dissimulés una conversa però en realitat està fent repàs per no oblidar res. És com si deixés la ment amb el micròfon obert i es va sentint tot el que li bull allà dins.   Abans d’entrar, amb la mà a la porta s’atura i emocionada diu  HUMUS ! Em ...

No sabia si tenia formada del tot la facultat de sentir però tant li feia; ara mateix gaudia de l'aigua calenteta que l'acollia. També creia que experimentava el divertiment del gronxament, encara que no sabia si tenia aquesta capacitat, però tant li feia. I, acompanyant a aquests dos plaers sensorials, n'hi havia un tercer: la remor amorosa que venia de fora, encara que no sabia si podia valorar la tendresa, però tant li feia. Estava molt a gust mentre anava fent-se i això, ara per ara, era el que importava.