cosesquenoespodentocar

 Mantenien un sepulcral silenci perquè ella, amb la cara totalment blanca, així ho havia decretat. Si es comunicaven ho havien  de fer  en llenguatge de signes o amb la gestualitat pròpia de l’ofici. Els moviments sobre el llit calien ser evitats o lentificats, com ho fa el camaleó davant una futura presa. Així és com estaven els mims dins la seva habitació d'hotel. Ell volia parlar, explicar-li amb tots els ets i uts i sense esporgar cap complement que en aquell moment, la desitjava. Però ella posant-li un dit en perpendicular sobre els seus tancats llavis li deia “Calla, ens poden sentir”    Aquesta vegada el mim estava rebel i gestualitzant li va fer saber de forma insistent i barrejant cares de pena i enuig que  creia que aquella nit a l’hotel, després de la brillant actuació que havien tingut, calia elevar-la a una de les millors fotent un clau. Ella es va mantenir impassible davant la reclamació i li fa fer un retorn amb cares de “ja hi som” combinade...

Desitjava tornar-lo a veure.  La darrera vegada que es van trobar va obrir una porta que havia quedat ajustada, gairebé tancada. La seva veu, la seva història, la distància, els bons records llegits en una llibreta; de nou els riures sobre riures i els seus llavis tan llunyans van empènyer l’afany d’entrar a l’habitació dels jocs i jugar.  Dins un autobús mig buit de retorn va tornar a obrir aquella mena de diari i de cop un vent sorgit de la lectura va agitar els seus cabells. Tranquil.la, no passa res, ningú no ho ha  notat. Estàs en una illa de butaques, no hi ha cap persona ni en les tres fileres de davant ni en les de darrere. És així, ho has comprovat.  Tornes a llegir i ara la brisa marina et descorda un botó de la brusa. T'atures, serà una coincidència, havia de caure, estaria mig descosit? No saps de què es tracta però t’atrau descobrir-ho. Llegeixes i ara són tres els que han saltat per sobre del teu cap, un d’ells ha impactat sobre el teu lòbul dret. No ...

  És cert, ja estava avisada des que es van conèixer però mai hauria pensat que passar molts dissabtes fent curses d’scalèxtric a casa seva seria un problema. El Jordi era d’aquests típics nois que estan molt motivats amb els jocs de rol o d’ordinador, que tenen totes les temporades del Fifa i que, amb un grup escollit,  passa la majoria de diumenges al matí al mercat de Sant Antoni canviant cromos, cartes o el que sigui. Sí, ho sabia, però tot i així va tenir un temps mort per interessar-se per la noia que li professava amor des de 1r de batxillerat. Sí, era un noi diferent als altres i, a més entrava pels ulls, alt, cabells castanys desordenats, de mal pentinar, i sobretot, aquella innocència que el feia encantador. Ja se’l va començar a mirar a les colònies de 4t. Ell, no en tenia ni idea, com després li va comentar, però ella ja el resseguia mentre jugava a bàsquet o feia cua amb la seva safata al passadís de la cuina, abans de seure al menjador. L’atracció final va venir ...

  No era una mala feina i se sentia ben tractat pel Jose. Li pagava cada mes religiosament el que havien acordat i el treball era entretingut.  En un quiosc a la Rambla de Barcelona no et pots avorrir mai, però així que tenia un respir el cap li marxava a altres temps on podia realitzar el seu veritable ofici. En Sule s’havia guanyat la vida fent de faquir. Millor dit, en Sule n’era un, i del bons segons comentava la gent entesa. Inicialment pels carrers de qualsevol ciutat europea es guanyava les garrofes empassant-se ferros, clavant-se tota mena d’espases i pinxos o jeure en un llit de claus amb les puntes cap amunt.   Una tarda-nit, davant del Jet d’eau de Genève, en Jean Paul va presenciar el seu espectacle i el va contractar pel seu petit circ. Van ser deu anys magnífics, conviure amb altres artistes, viure en caravanes, tenir affaires amb saltimbanquis i trapezistes, viatjar i, sobretot rebre els aplaudiments del públic que reconeixia la valua de la seva feina...

  Avui, quan estava a la dutxa m’he adonat que tancava els ulls. Suposo que ho he fet sempre així per tal que no m’entri sabó, ja sigui gel o xampú, però mai m’havia parat a reflexionar sobre aquest fet. He pensat que no tenia cap problema perquè conec a la perfecció el meu cos. Mentre ensabonava tota la meva geografia cutània l’afirmació que acabava de fer m’ha portat a una qüestió i un dubte que me’ls he plantejat com si estigués dialogant amb algú. -D’acord, coneixes el teu cos per fora però saps com ets per dintre amb tanta precisió? - em plantejava l’altre L’aigua queia excessivament calenta pel meu gust però no podia regular-la perquè era fixa. Alguna persona del càmping havia decidit que tothom es dutxaria amb aquella temperatura. Em molesta, a mi m’agrada bastant més freda, sobretot ara a l’estiu. Però bé, no marxem d’estudi i responem la pregunta- insistia. Em sentia interpel·lat i havia de respondre. Amb els ulls tancats pensava si es podia afirmar que era una persona ama...

AIXÒ NO ES FA!  En Lluís des que va morir la seva dona no toca quarts ni hores, això ha sentit a dir, però tant li fa. Menja quan té gana, surt de casa quan li plau, va a comprar quan la nevera és buida i apareix i desapareix d’ell mateix quan…   Avui la Chelo, ha fet el cor fort i quan veia que tornava la Begoña del Superfresc, l’ha bloquejat amb el carro i li ha dit,  -Bego, t’he de comentar una cosa i vull saber què en penses.  -Què et passa, nena? -Ostres, no sé per on començar. Em costa, és un tema delicat i potser pensaràs que per què t’explico aquestes coses. -Chelo, no m’espantis. No van bé les coses amb el Rafa? T’ha posat la mà a sobre? -No, no. Amb el Rafa estem bé. Sobretot des que li vaig parar els peus, va més fi que una corda de violí. Per què m’ho dius? Ens has sentit cridar, oi? És que les parets són de paper de fumar. No.  No es tracta del meu marit. És sobre el Lluís.  - Ah! Dona, haver començat per aquí. Tu també l’has vist, oi? - E...

  Avui m’he deixat el mòbil.  Quan estava a l’alçada de l’estació de Bogatell m’han vingut ganes de fer el wordlecat de cada dia i m’he adonat que no hi era. M’he capbussat fins al fons de la motxilla, he bracejat dins la foscor de la Fossa de les Marianes i res. L’he cercat desesperat, he obert i tancat cremalleres, he furgat en totes les butxaquetes i seccions i, finalment, ho he admès. He alçat el cap per tenir una mirada interior i he vist clar que me l’havia deixat a casa, fent companyia al petit estoig i al llibre de poemes que estem treballant a batxillerat. M’he calmat i ho he acceptat.   Quan a les vuit  he entrat  a la classe de 3r A m’ha semblat oportú dir-los-ho. Sempre he pensat que explicar  algunes qüestions personals t’acosten a l’alumnat, encara més si és per reconèixer que ets un humà despistat, talment com ho són ells. Així que he obert l’armariet de l’ordinador i, esperant a que s’engegués del tot,  els he dit que avui els pass...