cosesquenoespodentocar

La platja de Torimbia és una de les més maques d’Astúries i es troba a la localitat de Niembro, molt a prop de Llanes. No sé si apareix en els rànquings de les deu o quinze millors de les revistes o pàgines que treballen fent aquests llistats, però per a mi és de les imprescindibles.  Tota ella forma una ferradura d’uns posem quatre-cents, cinc-cents metres (podria treure aquesta informació ara mateix de google, però no ho trobo important) rematades als dos extrems de la corba per esculls rocosos verds que es banyen en les seves aigües. Vista des de dalt és una platja que podríem dividir-la en tres parts, la primera és la sorra seca, on van les tovalloles i els para-sols; la segona és la sorra mullada, on la gent hi passeja; i la tercera és l’aigua. No sempre es veu igual ja que amb les marees va canviant quatre cops al dia la seva fesomia. O sigui, en marea alta, desapareix la sorra humida, que espera submergida, fins a recuperar l'espai perdut en la marea baixa. Una altra caracte...

  I en realitat què el millora com a persona tenir aquesta capacitat? La veritat és que fa gràcia i és tot un do, simpàtic si vols, curiós de ben segur, però què li aporta? Sí, li reconeixem el talent però d’això s’ha comprovat que no es viu. L’Andreu sí que va fer quartos amb la màgia. El cridaven de tots els programes, d’aquí i d’allà i, fins i tot, en els bons temps va aparèixer en un cap d’any a Mèxic i a la tele argentina. Aquest sí que va fer pela llarga.  Deia la meva mare que abans de parlar ja xiulava i que, potser per aquesta innata traça, des de molt petit em vaig sentir atret pels ocells i els seus cants. Assegurava a qui li demanava que xuclava com una esponja tot el que m’arribava sobre aus ja fos en format llibre, còmic, documental de Rodríguez de la Fuente (amb la veu d'ell: el buitre leonado ) o àlbums col.leccionables que sempre acabava d’omplir els diumenges al Mercat de Sant Antoni. Allà intercanviava repes perquè no hi havia calers per anar comprant sobres...

 M’ha semblat veure-la a la platja de l’illa d’Armona.  Les meves amigues i jo hem dinat uns bons peixos frescos en un restaurant mirant  a l’Atlàntic de l’Algarve. El poble encara mariner d’ Olhao ens ha acollit amb les seves cases blanques, el terra de llambordes quadradetes pròpies de tot Portugal i gents als bars parlant d’antigues captures, mars agitats del passat i la nova victòria del Benfica a la lliga per sobre del Porto.   Sobre la taula ha començat el festival culinari unes conquilles nascudes a pocs metres de nosaltres. Estaven fetes amb una salsa oliosa amb alls cuits (no fan tant de mal) i amb un toc de fulles de coriandre (per a mi sobrants però hi havia gana) Després cadascú ha rebut el peix que havia escollit en el mostrador del carrer. L’Aurora s’ha demanat unes sardines que encara no havia tastat en aquest viatge, la Isabel, un llenguado i jo una orada. Els plats venien acompanyats de moniato i  patata cuits i una senzilla mostra d’amanid...

 Mantenien un sepulcral silenci perquè ella, amb la cara totalment blanca, així ho havia decretat. Si es comunicaven ho havien  de fer  en llenguatge de signes o amb la gestualitat pròpia de l’ofici. Els moviments sobre el llit calien ser evitats o lentificats, com ho fa el camaleó davant una futura presa. Així és com estaven els mims dins la seva habitació d'hotel. Ell volia parlar, explicar-li amb tots els ets i uts i sense esporgar cap complement que en aquell moment, la desitjava. Però ella posant-li un dit en perpendicular sobre els seus tancats llavis li deia “Calla, ens poden sentir”    Aquesta vegada el mim estava rebel i gestualitzant li va fer saber de forma insistent i barrejant cares de pena i enuig que  creia que aquella nit a l’hotel, després de la brillant actuació que havien tingut, calia elevar-la a una de les millors fotent un clau. Ella es va mantenir impassible davant la reclamació i li fa fer un retorn amb cares de “ja hi som” combinade...

Desitjava tornar-lo a veure.  La darrera vegada que es van trobar va obrir una porta que havia quedat ajustada, gairebé tancada. La seva veu, la seva història, la distància, els bons records llegits en una llibreta; de nou els riures sobre riures i els seus llavis tan llunyans van empènyer l’afany d’entrar a l’habitació dels jocs i jugar.  Dins un autobús mig buit de retorn va tornar a obrir aquella mena de diari i de cop un vent sorgit de la lectura va agitar els seus cabells. Tranquil.la, no passa res, ningú no ho ha  notat. Estàs en una illa de butaques, no hi ha cap persona ni en les tres fileres de davant ni en les de darrere. És així, ho has comprovat.  Tornes a llegir i ara la brisa marina et descorda un botó de la brusa. T'atures, serà una coincidència, havia de caure, estaria mig descosit? No saps de què es tracta però t’atrau descobrir-ho. Llegeixes i ara són tres els que han saltat per sobre del teu cap, un d’ells ha impactat sobre el teu lòbul dret. No ...

  És cert, ja estava avisada des que es van conèixer però mai hauria pensat que passar molts dissabtes fent curses d’scalèxtric a casa seva seria un problema. El Jordi era d’aquests típics nois que estan molt motivats amb els jocs de rol o d’ordinador, que tenen totes les temporades del Fifa i que, amb un grup escollit,  passa la majoria de diumenges al matí al mercat de Sant Antoni canviant cromos, cartes o el que sigui. Sí, ho sabia, però tot i així va tenir un temps mort per interessar-se per la noia que li professava amor des de 1r de batxillerat. Sí, era un noi diferent als altres i, a més entrava pels ulls, alt, cabells castanys desordenats, de mal pentinar, i sobretot, aquella innocència que el feia encantador. Ja se’l va començar a mirar a les colònies de 4t. Ell, no en tenia ni idea, com després li va comentar, però ella ja el resseguia mentre jugava a bàsquet o feia cua amb la seva safata al passadís de la cuina, abans de seure al menjador. L’atracció final va venir ...

  No era una mala feina i se sentia ben tractat pel Jose. Li pagava cada mes religiosament el que havien acordat i el treball era entretingut.  En un quiosc a la Rambla de Barcelona no et pots avorrir mai, però així que tenia un respir el cap li marxava a altres temps on podia realitzar el seu veritable ofici. En Sule s’havia guanyat la vida fent de faquir. Millor dit, en Sule n’era un, i del bons segons comentava la gent entesa. Inicialment pels carrers de qualsevol ciutat europea es guanyava les garrofes empassant-se ferros, clavant-se tota mena d’espases i pinxos o jeure en un llit de claus amb les puntes cap amunt.   Una tarda-nit, davant del Jet d’eau de Genève, en Jean Paul va presenciar el seu espectacle i el va contractar pel seu petit circ. Van ser deu anys magnífics, conviure amb altres artistes, viure en caravanes, tenir affaires amb saltimbanquis i trapezistes, viatjar i, sobretot rebre els aplaudiments del públic que reconeixia la valua de la seva feina...